dissabte, 16 de desembre de 2017

Cases singulars de Lleida (13).

Al final de la segona entrada dedicada a la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Lérida, l'antic Montepío, obra del 1.905 de l'arquitecte lleidatà Francesc Lamolla i Morante, us explicava que ens enfilariem uns metres per la Rambla d'Aragó per visitar virtualment les Cases Noves o de Balasch. Sembla que l'Ajuntament no té millors llocs per col·locar els contenidors de brossa i s'entesta en fer-ho davant dels pocs edificis singulars de la ciutat...


Els tres edificis en filera, entre mitgeres, de planta baixa, quatre pisos, golfes, soterranis  i porteria són una de les joies del modernisme lleidatà. Encomanades pel senyor Joan Balasch a l'arquitecte Francesc de Paula Morera i Gatell. La tribuna de doble alçada és d'una gran bellesa.


Recordeu que Francesc de Paula Morera i Gatell,'arquitecte municipal de Lleida durant trenta-cinc anys des del 1.906, és el responsable de la majoria d'obres modernistes de la ciutat: Aquàrium, tanca dels Camps Elisis, Casa Bergós, Casa Xam-mar, Edidici Pal·las, Escorxador, farinera la Meta, i fou el director d'obra del Mercat del Pla.


Les tres tribunes de doble alçada de cada edifici estan flanquejades per balcons laterals i sostingudes per grans mènsules. A les tribunes destaca la decoració en relleu amb elements que s'inspiren en la natura, però a l'edifici central restaurat l'any 2.007 entre els grans finestrals de la segona i la tercera planta aquesta decoració no hi és...


A la primera planta els petits balcons amb la barana de forja i els senzills baix relleus sota l'ampit de les finestres, són els protagonistes.


A la part superior de la tribuna podem apreciar uns pinacles molt treballats i una magnífica feina de forja que serveix de barana dels balcons de la quarta planta. A la propera forografia que vaig fer al juliol del 2.007 quan es rehabilità arquitectònicament l'edifici central, el número 33 de la Rambla d'Aragó, ho podeu apreciar detalladament.


Construïts entre 1.914 i 1.915 els tres edificis mostra de l'elegància del modernisme lleidatà, sense elements historicistes, suposaren en aquells inicis del segle XX un trencament amb les cases edificades anteriorment a Lleida.
Ara ja hem donat un cop d'ull a la façana anem a la porta, amb un destacable treball de forja, per descobrir l'interior de les Cases Noves o de Balasch.


En horari comercial, no ho dubteu, entreu per gaudir del vestíbul, del que podeu veure la decoració floral del sostre a la propera fotografia.


A dreta i esquerra de la segona porta, la que permet l'accés a l'escala, sobre els pilars de marbre podeu apreciar en la segünet fotografia de detall aquest decoració.


La segona porta que trobareu ens regala uns bellíssims tiradors de forja, tot un luxe per la mirada dels enamorats del modernisme.


L'escala de marbre, amb la barana i passamà de fusta, està acompanyada d'uns arrimadors esgrafiats amb línies ondulants que us acompanyaran mentre pugeu.


Els espiells de les portes fa més de cent anys que permeten mirar qui hi ha al replà trucant a casa. Quina sort viure en un d'aquests pisos i gaudir d'aquesta colla d'elements decoratius.


La cinquena fotografia de l'entrada d'avui que ens mostra els pinacles i les baranes de forja que coronen les tribunes la vaig fer, com is he explicat abans, fa deu anys quan es rehabilità arquitectònicament l'edifici central. A la fotografia següent podeu veure la bastida que permeté restaurar la façana.


Entre el batibull de cables que hi havia quan es renovà el sistema elèctric  del número 33 podeu veure a la part baixa, al centre, una part dels arrimadors esgrafiats i al sostre part de la guixeria.


En qualsevol espai podies trobar elements decoratius modernistes esperant el final de la rehabilitació arquitectònica per tornar al seu lloc, com per exemple els elements de forja que veieu a la propera fotografia.


Continuarem enfilant la Rambla d'Aragó fins al Museu de Lleida, on passejant per carrers carregats d'història, visitaren dues cases singulars més, que foren antics convents...
Atentament.
Senyor i

dimarts, 12 de desembre de 2017

Les cinc taules del retaule major ( i 5 ).

Tanco avui la sèrie de cinc entrades dedicades a la descoberta de les taules gòtiques del retaule major de l'antiga església de sant Joan de Lleida, un dels treballs més importants de Pere Garcia de Benavarri. Recordeu que el passat dia tres de març el conseller de Cultura diposità al Museu de Lleida sis peces procedents del Museu d'Art de Catalunya (MNAC). Les sis peces: cinc taules gòtiques del retaule major i el calvari de Tragó de Noguera del segle XII-XIII, tornaven a casa...
Al final de la quarta entrada, dedicada a la taula de la decapitació de sant Joan Baptista, us explicava que després de la presentació pública del març, la taula de sant Jeroni es traslladà al magatzem. Avui li donarem un cop d'ull a partir de la fotografia que gentilment m'envià el conservador del museu de Lleida Alberto Velasco, però el museu té intenció d'exposar-la.


La taula gòtica de tremp sobre fusta, datada cap a 1.473-1.482, mesura 190,5 x 123,6 x 6 centímetres. És una de les quatre taules que la Junta de Museus de  Barcelona va comprar als antiquaris Marquès i Català l'any 1.907. Els tècnics del MNAC la van restaurar l'any 2.002.
Com podeu veure a la propera fotografia de detall sant Jeroni duu nimbe de cercles concèntrics.


Sant Jeroni va abillat com a cardenal, però mai va arribar a ser-ho. Vestit amb el magnífic mantell vermell i el capell del que pengen borles que assegut li arriben a la part baixa del vestir com podeu apreciar a la propera fotografia.


Davant de sant Jeroni, a l'esquerra de la taula, hi ha un faristol amb un llibre obert que podeu veure a la següent fotografia de detall.


A l'esquerra del faristol podeu observar un petit escriptori amb dues baldes en el que hi ha tres llibres tancats i un obert.


El segon protagonista de la taula és el lleó en posició rampant, amb les potes aixecades perquè sant Jeroni li pugui treure una espina clavada a l'urpa. Fixeu-vos, a la propera fotografia, com el lleó mira al sant...


Diu la llegenda que quan sant Jeroni meditava al costat del riu Jordà, va veure com un lleó malferit es dirigia cap a ell. Una travessava una de les urpes. El sant li tragué i l'animal, agraït, sempre més es quedà al seu costat. Tan gran fou la seva fidelitat que quan el sant morí el lleó s'agità sobre la seva tomba fins que va morir de gana...


Sant Jeroni es conegut per ser l'autor d'una traducció de la Bíblia coneguda com Vulgata perquè feia més entenedor el text bíblic al poble emprant el llatí corrent i no el clàssic. Aquesta coneguda Bíblia fou un encàrrec del Papa Damas I i és de finals del segle IV.
Si voleu aprofondir en l'obra de Pere Garcia de Benavarri us recomano el llibre de l'Alberto Velasco Gonzàlez "Fragments d'un passat. Pere Garcia de Benavarri i el retaule de l'església de Sant Joan de Lleida", el número dos de la col·lecció Quaderns del Museu de Lleida: diocesà i comarcal.


Visiteu el Museu de Lleida, estic convençut que quedareu totalment fascinats amb moltes de les peces que podreu mirar i admirar.
Atentament.
Senyor i

divendres, 8 de desembre de 2017

El monestir de Dafni ( i 3 ).

Després de donar un cop d'ull a tots els racons de l'església del monestir de Dafni, tornem al centre i alcem la mirada per observar la cúpula, el tambor que la suporta i, detalladament, la decoració de les quatre trompes ( elements arquitectònics que permeten transformar la planta quadrada en octogonal). Estan decorades amb magnífics mosaics que representen les escenes evangèliques més importants abans de la passió: l'Anunciació ( nord-est), Naixement ( sud-est), Baptisme ( sud-oest) i Transfiguració ( nord-oest ). Els mosaics han sobreviscut, més o menys fragmentats, al terrible terratrèmol del 1.999.


A la trompa de l'Anunciació tenim a l'arcàngel Gabriel, el missatger de Déu, apropant-se tranquil·lament a la Verge que està a la dreta amb túnica blava. Es mostra dreta, frontalment, davant del tron. Impressionant treball en les ales de l'arcàngel, les túniques dels dos protagonistes i el les tessel·les daurades de fons.


La Nativitat, el naixement de Jesús de Natzaret, està representada en una cova que acull a la Mare de Déu i Crist nounat.  La foscor interior de la cova contrasta la resplendor de l'estrella que il·lumina al fill de Déu. Com a les altres trompes, les tessel·les daurades fan de fons de la composició.

 
El paisatge es completa amb petits pujols, amb poca vegetació, on podem observar quatre àngels i dos pastors. A la dreta tenim a Sant Josep i un grup d'ovelles bevent en un rierol.


L'escena del Baptisme està dominada per la figura nua de Jesús submergit fins al pit a les aigües del riu Jordà, representat amb tessel·les de color blau clar. A l'esquerra del mosaic podem veure  a Sant Joan Baptista. A questa és una de les poques representacions del baptisme en la que Crist està completament nu.


A la dreta, dos àngels sostenen una mena de tovalloles per eixugar a Crist després del Baptisme. Al mosaic podem observar la Santíssima Trinitat. La mà de la part superior representa a Déu pare, la llum del qual s'estén fins al colom (l'Esperit Sant) i Crist, que l'estan batejant.


A la trompa amb el mosaic de la Transfiguració es representa el moment en que Crist experimentà segons els evangelis sinòptics de Mateu, Marc i Lluc, un canvi d'aparença corpòria, una metamorfosi ( en grec transfiguració) que deixava clara la seva naturalesa divina. A la part inferior central del mosaic tenim el turó sagrat  Tabor en el que trobem als apòstols Pere, Joan i Jaume. Al centre Jesús, i a la seva esquerra i dreta els profetes Elies i Moisès.


Aquesta transfiguració es representa mitjançant una màndorla ( ametlla en italià ), un marc o aureola que envolta a Crist acolorida amb tessel·les de color blau i plata. La màndorla i els raigs de llum simbolitzen la divinitat de Crist.


Abans de marxar del monestir us proposo una última mirada, però aquesta vegada no ens fixarem en les quatre trompes que suporten la cúpula sinó en la representació de la Resurrecció que hi ha en un dels braços, el de la dreta, de la creu grega inserida en un octàgon de la planta de l'església.


La representació de la Resurrecció en la iconografia ortodoxa és diferent a la nostra. No trobem a Crist que s'aixeca de la tomba sinó a un valent soldat que domina a Satanàs amb la seva gran creu patriarcal de doble travesser desigual. A la part inferior podem veure les claus que obriran les portes de l'infern per alliberar les ànimes.


Amb una mà Crist treu a Adam d'una tomba i Eva, al costat, espera el seu torn. A l'esquerra d'Eva hi ha els reis David i Salomó. A la dreta de l'escena podem veiem a Sant Joan Baptista amb el braç dret aixecat. L'església s'allibera de pecat...
Si visiteu la capital grega no dubteu a reservar una part del vostre temps per apropar-vos al monestir de Dafni. Estic segur que agraireu el meu consell.
Atentament.
Senyor i

dilluns, 4 de desembre de 2017

La bellesa d'Afrodita.

Continuem la nostra visita virtual pel museu que acull la col·lecció més exquisida del món d'antiguitats gregues, el Museu Arqueològic Nacional d'Atenes, a la mateixa galeria vint-i-una on a l'entrada anterior miràrem i admiràrem l'escultuta de bronze d'estil hel·lenístic datada entre el 150 aC i el 140 aC, el Genet de l'Artemísion que ocupa el centre de la galeria. És tan impressionant que al visitant li costa valorar les altres escultures de marbre que ressegueixen el perímetre de la galeria. A l'esquerra de la porta d'accés a la galeria quatre, que acull les antiguitats micèniques, ens espera la protagonista d'avui...


Còpia romana del segle II, en marbre de Paros, d'un original grec del segle IV aC. Aquest marbre de color blanc, semitranslúcid i de gra fi de l'illa de Paros era molt valorat pels escultors clàssics. Trobada a Baiae, al sud d'Itàlia, pertanyia a la col·lecció de Lord Hope.


Posteriorment la va comprar M. Embeirikos que la donà al Museu Arqueològic Nacional d'Atenes l'any 1.924. La bella escultura, d'una alçària d' 1,8 metres, fou restaurada per l'escultor italià Antonio Canova ( 1.757-1.822 ). Quan fou trobada li faltaven el cap, coll i braç dret.


Afrodita es representa nua amb només un himatió, peça de roba de l'antiga Grècia utilitzada per dones i homes, sobre les natges. Amb la mà esquerra l'aguanta, tapant-se pudorosament el sexe.


Amb la mà dreta Afrodita, deessa de la bellesa, l'amor i la fecunditat, intenta cobrir-se el pit esquerre. El cap mira a l'esquerra. L'escultura pertany al tipus Venus Púdica. Recordeu que la deessa romana Venus equival a la grega Afrodita.


Ara sí, deixem la galeria vint-i-una per anar a la quinze on ens espera una de les joies del museu, trobada també al cap d'Artemísion.
Atentament.
Senyor i

dijous, 30 de novembre de 2017

Cases singulars de Lleida (12b).

A la primera entrada dedicada a l'antic Montepío de la Rambla d'Aragó donàrem un detallat cop d'ull  a les tres façanes que actualment es poden mirar i admirar. El misteri de la quarta façana el podreu resoldre avui... Projectat per l'arquitecte lleidatà Francesc Lamolla i Morante, l'any 2.005 la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Lérida - o Montepío bufà cent espelmes. Vaig explicar-vos que per celebrar el centenari el Departament de Cultura edità al 2.006 una petita carpeta amb sis làmines d' aran disseny amb textos de Josep Tort.


Avui observarem tranquil·lament  quatre d'aquestes làmines, les corresponents a les fotografies antigues que ens ajuden a imaginar-nos aquesta zona de la ciutat a la primera meitat del passat segle XX. Un fet insòlit, perquè al blog les fotografies que acompanyen les entrades són gairebé sempre meves.  No he trobat cap referència als autors i any de cada fotografia.
La desamortització de Mendizábal del 1.836 suposà, com les altres desamortitzacions espanyoles iniciades l'any 1.798 per Godoy, posar al mercat per subhasta pública molts béns i terres de l'església catòlica. A la nostra ciutat suposà l'exclaustració i venda del convent dels caputxuns. L'any 1.904 compraren en subhasta pública el terreny de la plaça dels caputxins i es començà a edificar l'antic Montepío
A la primera fotografia podeu veure a la dreta en primer terme l'antic Montepío ( 1.905 ) i darrere l' antiga Maternitat ( 1.859-1.889 ). Al fons de la Rambla d'Aragó, la presó ( 1.895) i a l'esquerra de la imatge el segon edifici són les Cases Noves o de Balasch ( 1.914 ).


He començat l'entrada explicant que actualment podem gaudir de tres de les quatre façanes d'aquest edifici de planta rectangular. La quarta façana desaparegué. Al 1.942 es va vendre el jardí i el pati a Alianza Médica Leridana que hi construí la clínica Montserrat inaugurada l'any 1.950. La fotografia següent ens permet veure la façana i el jardí on avui hi ha la clínica.


L'antic Montepío tenia una oficina per atendre al públic, una sala de subhastes o contractació, sales de reunions, despatx, caixa forta i un espai on es guardaven els objectes empenyorats. A la distribució de l'immoble també hi havia un habitatge per l'encarregat de l'edifici i la seva família.


L'última fotografia ens permet veure a vista d'ocell en nou passeig que a finals del segle XIX definí l'eixample de la ciutat. Al centre, el gran edifici del Seminari ( 1.894 ) seu del Rectorat de la Universiatat de Lleida. A la cantonada superior esquerra de l'antic Seminari podeu observar les Cases Noves o de Balasch ( 1.914 ) i darrere seu la Casa de Maternitat ( 1.859-1.889 ). A la dreta de la Casa de Maternitat, el nostre protagonista, l'antic Montepío ( 1.905).


Un cop descoberts els secrets d'aquest edifici centenari, enfilarem una mica més la Rambla d'Aragó per visitar virtualment les Cases Noves o de Balasch.
Atentament.
Senyor i

diumenge, 26 de novembre de 2017

Les cinc taules del retaule major ( 4 ).

La taula gòtica del retaule major de l'antiga església de sant Joan de Lleida protagonista de l'entrada d'avui és la de la decapitació de sant Joan Baptista. Aquesta pintura al tremp sobre fusta fa 196,7 X 121,7 X 6 centímetres. És una de les taules, juntament amb la del Banquet d'Herodes, artisticament més ben fetes. Mostra la cuel decapitació del sant, amb Salomé, que sosté una safata amb el cap de sant Joan Baptista, com a protagonista


Continuem amb la dilatada història de l'execució del retaule que es va interrompre amb motiu de la guerra de Joan ii 8 1.462 - 1.472). L'any 1.473 Pere Garcia de Benavarri apareix documentat a la ciutat de Lleida, al monestir dels dominics al costat del fuster Simó Meià. Suposen que estava treballant en el retaule.
Com podeu veure a la propera fotografia de detall, el cap del sant és el centre de gairebé totes les mirades dels personatges que assisteixen a la seva decapitació.
El grup d'homes i dones que acompanyen al músic que fa sonar la flauta de canya recta i el tamborí estan celebrant l'aniversari d'Herodes.


Sembla que el retaule fou pintat entre 1.473 i 1.482, però no hi ha cap document que verifiqui aquesta hipòtesi. Es possible que l'any 1.482 el retaule ja estigues enllestit perquè Pere Garcia de Benavarri apareix en un document que el situa treballant en el retaule major de l'església   del convent franciscà de Benavarri.


Entre 1.482 i 1.485 Pere Garcia de Benavarri estigué enfeinat en aquest retaule que l'obligava a residir a Bevavarri durant la seva execució. Penseu que la desaparició de la majoria dels protocols notarials medievals de la ciutat de Lleida, és un handicap important per verificar les hipòtesis dels historiadors de l'art. Només han arribat fins a nosaltres algunes sèries d'aquests protocols corresponents al Capítol de la Catedral.
Salomé, filla d'Heròdies i Filip, demanà a Herodes - aconsellada per la seva mare Heròdies - que li portessin en una safata el cap de sant Joan Baptista. La propera fotografia ens mostra el rostre tranquil de Salomé...


Al final de la seva trajectòria artística Pere Garcia de Benavarri va encapçalar un taller pictòric prestigiós en el que s'integraren Pere Espallarques i el Mestre de Vielha.
Les obres lleidatanes de Pere Gracia de Benavarri mostren dos períodes diferents en la seva trajectòria professional.  Les de Bellcaire d'Urgell, Cervera i l'Ametlla de Segarra tenen relació directa amb els retaules que pintà en terres barcelonines entre 1.456 i 1.458, amb col·laboracions puntuals.
La propera fotografia de detall mostra el grup de dones que estan en el mirador de l'edifici del darrere gaudint de la macabra festa.


L'execució dels retaules de sant Joan de Lleida i el de Montanyana suposaven un gran nombre de pintures, fet que fa suposar que Pere Garcia de Benavarri contava amb un bon grup de col·laboradors durant els últims quinze anys com magnífic pintor gòtic.


El  botxí, espasa en mà, és un dels pocs personatges que no mira el cap del decapitat, el podem observar detalladament en la propera fotografia. Sembla no estar gens trasbalsat pel que acaba de fer...


Pere Garcia de Benavarri es formà als anys quaranta del segle XV a Saragossa amb el pintor Blasco de Grañén ( que arribà a ser nomenat pintor del rei Joan II de Navarra ). Entre 1.445 i 1.447 Blasco de Grañén i Pere Garcia de Benavarri treballaren conjuntament en els retaules de l'església del monestir de san Pedro de Siresa.
Després de la presentació pública, el passat dia tres de març de la mà del conseller de Cultura, la taula de Sant Jeroni es traslladà al magatzem. A la propera i última entrada dedicada a les cinc taules del retaule major de l'antiga església de sant Joan, li donarem un cop d'ull.
Atentament.
Senyor i