dissabte, 31 de desembre de 2016

Adéu a Cal Sastret...

Al novembre del 2.010 us ensenyava Cal Sastret d'Organyà, una de les botigues més antigues de l'Alt Urgell i potser de tota la província de Lleida. En aquell moment feia 140 anys que Francisco Betriu, casat amb Ramona Rocamora, fundà alimentació Sastret. Gairebé set anys després hi tornem però amb la tristesa de confirmar que no hi haurà una cinquena generació que continuï la feina de la senyora Teresa i el seu fill Decoroso. Avui la gent de Cal Sastret volien tancar la centenària botiga, però m'explica el Decoroso que encara li queda molt gènere als prestatges i que esperarà una miqueta...


Malgrat tot, el Decoroso ens ensenya molt satisfet, al costat de les seves bótes de vi, un misteriós objecte. Ja sabeu que una bóta és un recipient fet de fusta o pell destinat a contenir begudes alcohòliques. A la part superior esquerra de la fotografia anterior podeu veure les bótes de pell de Cal Sastret. Queden molt poques botigues al nostre país on trobar-les. Però tornem a centrar-nos en l'objecte que ens mostra el Decoroso...


El 24 de maig del 2.016 s'entregaren els XVI Premis Nacionals als Establiments Centenaris. Cal Sastret fou un dels vint-i-set reconeguts per la seva trajectòria de més de cent anys al servei del públic.


En una de les bótes el Decoroso ha enganxat amb cel·lo una fotografia del diari en la que el podeu veure amb el Quim Masferrer que està aixecant un dels porrons de Cal Sastret. També hi té un petit muntatge fotogràfic on apareixen a dalt a l'esquerra ell i la seva mare mostrant el diploma i el guardó de la Generalitat.


Cal valorar la feina d'en Quim Masferrer i el seu equip ensenyant-mos el pobles de Catalunya de menys de mil habitants en el programa El Foraster. Si mireu el que dedicà a Organyà podreu "entrar" a Cal Sastret anant al minut disset a l'enllaç anterior.


Cap dels nebots del Decoroso continuarà el negoci, per això Cal Sastret s'apaga molt lentament. Aviat no en quedaran d'aquesta mena de petites botigues on trobaves "de tot".


La senyora Maria no és el primer reconeixement que rep de la mà  de tot un President de la Generalitat. A la part superior dreta de la fotografia anterior la podeu veure saludant a Jordi Pujol l'any 1.987 quan la botiga era més joveneta i només tenia 117 anyets...


Abans de marxar el Decoroso ens mostra orgullós, sobre el congelador de la botiga i acompanyats de revistes, refrescos i cerveses,  els dos premis que han reconegut la trajectòria de Cal Sastret, oberta el dia de Dijous Gras del 1.870 que era dia de Fira a Organyà .
Atentament.
Senyor i

dimecres, 28 de desembre de 2016

Mirador de San Nicolás: mirar i admirar.

Sortim de la Casa del Chapiz, el conjunt format per dues cases morisques amb els seus corresponents patis, ja documentades al 1.525, en una de les quals - la casa de Hernán López el Chapiz- hi ha la Escuela de Estudios Árabes, per continuar enfilant-nos per la Cuesta del Chapiz fins arribar a la Plaza del Salvador. Un cop a la plaça girem a l'esquerra i anem per la calle Panaderos fins a la Plaza Larga des d'on podem veure la Puerta de las Pesas que també es coneix com Puerta Nueva o Puerta del Ensanche.


L'arc de ferradura ens convida a entrar a un passadís, de clara funció defensiva, estret, amb pendent i forma de colze. La porta és un dels accessos que formava part de la muralla zirí que tancava la Al-Qasba Al-Qadima. El paviment antic està un metre sota terra...


Li diuen popularment Puerta de la Pesas perquè era el lloc on s'exhibien penjades les peses trucades decomissades als comerciants de les carnisseries i altres establiments públics instal·lats als voltants de la Plaza Larga . Si aixequeu el cap abans d'entrar a la porta podreu veure penjades aquestes peses "mentideres" en un arc de mig punt que hi ha sobre l'arc de ferradura.


La Plaza Larga, construïda l'any 1.576, fou el centre neuràlgic de l'Albaicín repoblat després de l'expulsió dels moriscs. Deixem la plaça i baixem, després de passar per la Puerta de las Pesas, pel Callejón San Cecilio que ens deixa al nostre objectiu d'avui: el Mirador de San Nicolás.


Considerat per molta gent el mirador més emblemàtic de Granada, ens regala la possibilitat de mirar i admirar l'Alhambra. El terra empedrat de la petita esplanada amb l'església de San Nicolás a l'esquena, són els protagonistes d'aquest racó màgic de l'Albaicín.


En aquest espai sempre trobareu venedors d'artesania, músics i gent que vol veure com amb la llum de la posta de sol es magnifica la bellesa de l'Alhambra, Sierra Nevada i la ciutat de Granada.


D'esquerra a dreta podeu contemplar: el Generalife, la torre del palacio del Partal, el peinador de la Reina, la torre de Comares, los palacios Nazaríes, la iglesia de Santa Maria de la Alhambra, el palacio de Carlos V, la Alcazaba, i dins seu la torre de la Vela...


Si la bellesa de l'Alhambra deixa bocabadat, observar el barri de l'Albaicín, el recorregut del Rio Daro i la ciutat de granada, també és emocionant.


Abans de marxar de l'Albaicín, a la propera fotografia feta des de l'Alhambra, podeu veure el Mirador de San Nicolás, el nostre protagonista d'avui.


Deixem el barri de l'Albaicín, declarat Patrimoni de la Humanitat l'any 1.984, amb els seus encisadors carrerons i cases per baixar fins al costat de la Catedral on vull ensenyar-vos el Corral del Carbón abans d'enfilar la Cuesta Gomerez que ens portarà a l'Alhambra.
Atentament.
Senyor i

diumenge, 25 de desembre de 2016

Assaborint el castell de Concabella ( 1 ).

Al novembre del 2.008, l'entrada "Passejant per la Segarra" us recomanava el llibre de la sèrie A peu de Josep Maria Espinàs  "A peu per la Segarra 1.962". Avui torno a convidar-vos a visitar virtualment aquesta comarca plena de colors, contrastos estacionals, paisatges insòlits i castells. Una terra aspra i gentil on es desperten els sentits mentre camines. A la pàgina 97 del llibre escrit fa cinquanta-cinc anys l'escriptor descriu una sensació que encara avui tindreu quan gaudiu del misteri dels petits pobles de la Segarra. Concretament parla de la seva sortida de Concabella, el poble protagonista de l'entrada d'avui: "Concabella m'acomiada amb flors als carrers i a les finestres, com tants pobles de la Segarra. És l'esforç tossut per posar una mica de color i alegria sobre la terra aspra"...  
Ja situats a Concabella donarem un cop d'ull al seu impressionant castell, el més gran de la comarca.


El castell de Concabella apareix documentat en la segona consagració de Santa Maria de la Seu del segle XI. Al llarg de la història ha tingut moments d'abandó i diverses funcions. L'any 1885 va passar a ser propietat dels veïns del poble i actualment és l'únic castell públic de la comarca. Mireu quina colla de utilitats ha viscut: fortalesa, palau senyorial, camp de treball l'any 1.938 en el marc de la Guerra Civil, escola, presó, corral, sala de ball, ... Actualment és un equipament cultural i social públic.


El castell té planta rectangular, gairebé quadrada, amb tres torres situades als vèrtex, excepte al nord-est. Començarem observant la façana oest, emmarcada entre dues torres de planta quadrada, on hi ha dues finestres renaixentistes amb motllures; la de la dreta, més senzilla, però la de l'esquerra molt ornamentada.
A la fotografia anterior podeu veure que la part superior de la façana està rematada per una sèrie d'arcs petits fets a partir dels antics merlets. A la part alta de la torre hi ha una gàbia de la que us pararé al final de l'entrada...


Tornem al finestral de l'esquerra, amb un emmarcament decorat amb fulles. La bella ornamentació es completa amb un conjunt de caps humans i bèsties. En aquesta façana hi havia un cafè afegit l'any 1.953... Si anem a l'esquerra i girem a la dreta, on hi ha la torre de la gàbia, trobarem la façana nord en la que sobresurt una latrina a l'altura de la planta noble. Tranquils, podeu passejar sense sobresalts perquè la latrina fa molts anys que no s'utilitza.


Ja he dit abans que la Segarra és terra de castells. Penseu que a mitjan del segle XI la riba del riu Sió fou reconquerida als àrabs. En aquesta zona, per garantir la presència cristiana, es construïren força castells i esglésies. La Ruta dels Castells del Sió, un recorregut que ressegueix bàsicament aquest riu, us permetrà conèixer aquesta part de la Marca Superior, la divisió administrativa i militar del nord-es d'al-Àndalus.


Podeu descobrir el poble aturonat de Montfalcó murallat i els castells de: Florejacs, les Sitges, Concabella, les Pallargues, Vicfred, Montcortès, Molí de Ratera, Castellmeià, les Oluges, torre de Mejanell, Vergós Guerrejat, torre d'Ivorra i el Castell de l'Aranyó en el que nasqué l'any 1.918 Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina.
Continuem passejant i quan acaba la façana nord girem a la dreta per trobar la façana oriental, la principal.


La nissaga dels Concabella mantingueren el senyoriu del castell fins al segle XIV, a partir del qual es succeïren diferents llinatges. Al segle XVI, els Erill van transformar l'antiga fortalesa en castell-palau.
A l'esquerra de la façana principal trobem la porta principal del castell amb un arc de mig punt amb grans dovelles sobre el qual hi ha cinc grans finestrals afilerats per tota la façana est. Sota dels finestrals trobem unes obertures rectangulars que tenien funció defensiva anomenades troneres per les que disparaven estant a cobert dels enemics...


Tornem a girar a la dreta per veure la façana sud, amagada per cases adossades modernes. El que us cridarà l'atenció és la torre octogonal que avui forma part d'un habitatge privat.


Entrem al castell on podem veure les espitlleres, unes obertures rectangulars llargues i estretes on estirats a terra els defensors del castell disparaven les seves armes.


Era molt difícil que els que volien assaltar el castell encertessin el seus trets en els defensors perquè la part exterior de les espitlleres és molt estreta. Però el camp de visó del defensor del castell era molt reduït. A la propera fotografia podeu veure la part del davant d'una espitllera amb forma de creu del castell de Concabella.


Per acabar l'entrada d'avui, i abans de visitar l'interior en les properes entrades dedicades al castell, torno a la gàbia penjada de la torre de la dreta de la façana oest per fer-vos cinc cèntims de la llegenda del barber de Concabella, que explica la venjança d'aquest barber sobre el senyor del castell...


El senyor feudal va fer us del dret de cuixa amb la dona del barber que va esperar el moment d'afaitar-lo per degollar-lo. Aleshores la senyora del castell va ordenar que el decapitessin i exposessin el seu cap dins la gàbia penjada a la torre del castell amb la finalitat d'escarmentar a tota la població i deixar molt clar qui manava...
A l'interior del castell han desaparegut gairebé tots els elements arquitectònics antics i està totalment reformat. Entrem-hi coneguem els seus espais i propostes culturals.
Atentament.
Senyor i

dimecres, 21 de desembre de 2016

Un cop d'ull a Cal Trepat ( 5 ).

Sortim de la nau 4, en la que hem descobert la màgia de l'oficina tècnica de modelatge, i des del passadís delimitat per les cordes ja podem veure l'última de les naus museïtzades de Cal Trepat, la nau 5, que acull la secció de tallers.


No hi ha dubte, aquesta secció és la més espectacular de tota la fàbrica, amb les seves vint-i-cinc màquines accionades per un sol motor elèctric...


Només entrar a la nau trobem una mola d'esmeril amb la que s'esmolaven les peces perquè encaixessin a la perfecció. Al costat de la màquina podeu veure a la propera fotografia una caixa de fusta misteriosa...


El que hi ha a la caixa és pega grega, anomenada també pega reïna o colofònia. És una resina natural obtinguda fent talls al tronc del pinastre i altres coníferes, de color ambre o groc pàl·lid. Té moltes utilitats: farmàcia, fabricació de vernissos, donar adherència a l'arc d'alguns instruments de corda, enquadernar llibres...


I em direu: quina relació té amb tota aquesta colla de màquines? La resposta està en les seves qualitats com antilliscant. Penseu que també l'empren escaladors i ballarins... En el cas de Cal Trepat, la pega grega és útil per al bon funcionament de l'embarrat.


A la fotografia anterior podeu veure els torns de rebaixar eixos per acabar-los de perfeccionar, i a la part superior una colla de politges i corretges, és l'embarrat. Com he dit abans, un sol motor elèctric, mitjançant aquestes politges i corretges planes de cuir, transmet la força per fer funcionar diferents màquines que no tenen motor propi.


Amb la pega grega s'untava la part interna de les corretges per tal d'assegurar l'adherència. Era molt important que la corretja estigués  ben enganxada a la politja i evitar accidents, ja que al donar-se massa podia saltar. L'embarrat requeria un manteniment permanent, penseu que si fallava el motor o el sistema de transmissió, tota la secció quedava aturada.

  
L'embarrat feia funcionar els torns ( un americà de la casa Bradford i un de la casa Hispano Suïssa ), dues mandrinadores ( per fer forats a peces cúbiques ), tres torns de revòlver, dues llimadores, unes planejadores ( per obtenir superfícies planes i llises ), diversos torns de producció i trepants ( per foradar). En la secció  hi ha màquines radials i màquines d'esmolar, roscar i foradar. Amb aquesta colla de màquines es van fabricar milers de segadores i garbelladores. En el proper vídeo podeu veure el funcionament de l'embarrat.

     A cada secció de la empresa trobem un espai singular: la cabina de l'encarregat, un lloc de comandament des d'on el responsable controlava tot el procés de producció. A la propera fotografia podeu veure la cabina de l'encarregat de la secció de tallers.


M'apropo per fer la fotografia que ens permeti veure l'interior de la cabina. L'encarregat tenia un llibre on apuntaven tots els detalls de la feina, fins i tot el temps que es trigava a fer-la. També disposava d'un telèfon intern que comunicava directament l'encarregat de la secció amb les altres seccions o amb el senyor Pepe, l'amo...


Per acabar la visita a les cinc naus museïtzades que formen el museu de la mecanització agrària de Tàrrega, podreu escoltar la sirena de la fàbrica. La sirena funciona perfectament, però el que sentireu és una gravació. Amb el seu so característic marcava l'horari dels treballadors de Cal Trepat i de la pagesia targarina. A la fàbrica hi van treballar 550 persones que fabricaren unes 75.000 màquines, principalment garbelladores.
Gràcies a la gentilesa de Roser Miarnau Pomés, tècnica del museu, podrem continuar el nostre passeig virtual per Cal Trepat. Malgrat que la resta de naus no es poden visitar, quan vaig demanar-li la possibilitat de fotografiar-les, la Roser va penjar al facebook del museu fotografies de la resta de les naus. Les voleu veure?
Atentament.
Senyor i

dissabte, 17 de desembre de 2016

La bellesa del Palau ( i 2 ).

Entrem a la Sala de Concerts del Palau de la Música Catalana, obre del genial arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner, construït entre els anys 1.905 i 1.908. Els fundadors de l'Orfeó Català, Lluís Millet i Pagès i Amadeu Vives i Roig li encarregaren l'obra perquè fos la deu de l'orfeó.


L'any 1.997 el Palau fou inclòs en la relació del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Si ens fixem el la boca d'escenari, d'onze metres d'amplada, podem gaudir del grup escultòric iniciat per Diego Massana Majò i que continuà el jove Pau Gargallo i Catalán. Veiem a la part esquerra la representació de la música popular catalana amb un gran arbre als peus del qual un grup de noies ens recorden la cançó "Les flors de maig" i el bust del seu compositor  Josep Anselm Clavé. A la propera fotografia podeu admirar la capçada d'aquest immens arbre i la fascinant decoració dels mosaics en forma de cua de paó reial...


La part dreta de la boca d'escenari ens regala una impressionant cavalcada de les Valquíries sobre dues columnes dòriques que flanquegen un gran bust de Beethoven. Penseu que l'any 1.901 es fundà a Barcelona l'Associació Wagneriana de Barcelona guiada per la fascinació per Richard Wagner.


Però el que et roba el cor quan entres a la segona graderia de la Sala de Concerts, és la gran claraboia de vidre que ocupa el centre del sostre, per on entra la llum natural. Quan no hi ha llum natural, funciona com si fos un llum amb il·luminació artificial.


Aquesta meravella és obra del pintor, vitraller i dibuixant modernista Antoni Rigalt i Blanch. La claraboia ens recorda un gran sol amb forma d'esfera invertida al centre del qual els vidres són daurats i estan envoltats de vidres amb tons blaus i blancs amb bustos femenins.


És molt fàcil quedar-se bocabadat admirant la bellesa del Palau. El semicercle posterior de l'escenari és tot un regal visual en el que divuit muses modernistes, nou a cada costat, us seduiran. La combinació de mosaic i relleu és fascinant. A la propera fotografia podeu veure les nou muses de la part dreta del semicercle.


La part escultòrica superior és obra d'Eusebi Arnau i Mascort i el trencadís de les faldilles està fet per Mario Maragliano i Navone i Lluís Bru i Salelles. La fotografia següent us mostra les nou uses modernistes de la part esquerra del semicercle posterior de l'escenari.


Totes les muses porten un instrument i sembla que estan dansant sortint del mur cobert de trencadís de tons rogencs. Al centre del semicercle, entre els dos grups de nou muses, tenim el mosaic de la senyera de l'Orfeó Català obra de Lluís Bru a partir d'un disseny de l'arquitecte modernista Antoni Maria Gallissà i Soqué, gran amic de Lluís Domenech i Montaner. Sobre el semicercle posterior de l'escenari hi ha l'orgue. 


A la segona graderia els vitralls dels dos costats omplen aquest espai de color. Les columnes amb mosaics de Lluís Bru i Salelles i els mosaics que hi ha a les interseccions dels arcs superiors representant cues de paons reials, tenen un encant superlatiu.
A la propera fotografia, e més a més dels elements arquitectònics que us he comentat, podeu veure el gran arbre de la part esquerra de la boca d'escenari amb el bust de Josep Anselm Clavé.


Tots els racons del Palau de la Música Catalana són sorprenents, com el sostre de roses vermelles i blanques de ceràmica vidrada que podeu apreciar en la següent fotografia de detall.


Abans de marxar, us regalo una mirada general des del segon pis. Al centre, l'orgue del 1.908 de la casa alemanya Walcker de Ludwigsburg. L'any 2.003 el tornaren a restaurar gràcies a una campanya de micromecenatge. 


Aquesta campanya consistí en adoptar tubs de l'orgue. Els enamorats de la música que van participar-hi poden buscar el seu nom escrit en els tubs d'orgue que pengen al forat de l'escala per la que baixem a l'acabar la visita...


Sortim del Palau després de xalar amb les propostes del gran arquitecte modernista i el seu magnífic equip de mestres del mosaic, escultors, ceramistes, vitrallers i artesans del paviment hidràulic. La bellesa del Palau és immensa...
Atentament.
Senyor i

dimarts, 13 de desembre de 2016

La Casa del Chapiz.

Sortim del Bañuelo, l'edifici civil més antic de Granada d'estil zirí construït al segle XI, per continuar passejant virtualment per l'Albaicín. A la propera fotografia feta des de l'Alhambra podeu veure les lluernes octogonals i en forma d'estel del sostre del Bañuelo, per on es filtrava la llum solar amb vidres de colors...


Continuem caminant lentament per la Carrera del Darro fins arribar al passeig que oficialment  té el nom de Paseo del Padre Manjón però que tothom coneix com el Paseo de los Tristes perquè era el lloc per on passaven els seguicis fúnebres camí del cementiri. En aquest passeig ens saluda , majestuosa, l'Alhambra.


Quan acaba el passeig comencem a enfilar la Cuesta del Chapiz on trobem a la cantonada amb el Camino del Sacromonte, el nostre objectiu d'avui: la Casa del Chapiz, que també es coneix com las Casas del Chapiz ja que el conjunt està format per dues cases amb els seus corresponents patis. A la propera fotografia podeu veure la Casa de Hernán López el Chapiz amb la sala de  lectura de la biblioteca de la Escuela de Estudios Árabes al fons.


Documents del 1.525 ens expliquen que aquestes cases eren del morisc Hernando el Ferí. Quan va morir un dels habitatges es mantingué com a residència dels seus fills, i l'habitatge més gran fou pel seu gendre Lorenzo el Chapiz.


Després d'expulsar als moriscs del Regne de Granada, la propietat fou confiscada per la corona castellana l'any 1.571 i va passar al Patronato de Salazar fins a mitjans del segle XIX. La Casa del Chapiz fou declarada Monumento Nacional l'any 1.919, i deu anys després la comprà l'estat quan l'edifici estava en estat lamentable. 


L'arquitecte Leopoldo Torres Balbás fou el responsable de les obres de restauració que van permetre instal·lar-hi l'any 1.932 la seu de La Escuela de Estudios Árabes, un institut d'investigació que forma part del Consejo Superior de Investigaciones Científicas ( CSIC ). L'objectiu principal de l'escola és protegir i promoure els estudis àrabs a Espanya. Del 1.932 al 1.939 fou dirigida per un Patronat de la Universitat de Granada, i a partir del 1.939, pel CSIC. Els investigadors de l'escola es centren en l'estudi  de la història, dels textos andalusins, i en l'arqueologia i l'arquitectura islàmiques.
El jardí de la Casa del Chapiz ens regala una vista impressionant i difícil d'oblidar de les teulades de l'Albaicín i l'Alhambra.


Les col·leccions de la biblioteca es centren en els estudis àrabs i islàmics, preferentment els dedicats a  al-Andalus. Hi podeu trobar llibres, revistes impreses i electròniques, material gràfic i documentació d'arxiu.


Cal destacar les 134 obres àrabs manuscrites distribuïdes en 63 volums, com el Tractat d'Agricultura d'Ibn Luyun  del 1.348. La col·lecció de manuscrits i part de la col·lecció del fons antic, estan digitalitzades i es poden consultar a Manuscripta CSIC i Simurg.
Deixem la Casa del Chapiz donant un cop d'ull a la propera fotografia vista d'ocell, feta des de l'Alhambra. A la part baixa podeu veure el Paseo de los Tristes, al final del qual hi ha una colla de xiprers... 


És el Palacio de los Córdova, on comença la Cuesta del Chapiz. El gran edifici de la part central esquerra de la fotografia és el col·legi Ave María Casa Madre, a la dreta del qual, amagades entre els xiprers, podeu veure las Casas del Chapiz amb el seu magnífic jardí. Continuem enfilant-mos per la Cuesta del Chapiz amb l'objectiu d'arribar al Mirador de San Nicolás, l'esforç té premi...
Atentament.
Senyor i