dimecres, 28 d’octubre de 2015

A la Via Vittorio Emanuele de Palerm.

Tal com vaig explicar-vos a la tercera entrada dedicada a la catedral de Monreale, per fer els vuit quilòmetres de tornada a la capital de Sicília, cal molta paciència. Els que heu conduït per la zona de Palerm sabeu de que parlo...
Un cop a la Via Vittorio Emanuele, eix vertebrador del Palerm històric, anem a la catedral on molt a prop d'ella, descobrirem a la família Argento, mestres titellaires des de 1.893. Just davant de la catedral, a la Via Pietro Novelli nº 1, hi ha el Teatro Argento; i a pocs metres, a la Via Vittorio Emanuele nº 445, el taller on fan els pupi.


A Palerm encara es poden comprar objectes de qualitat que formen part de la seva tradició i cultura. És el cas dels pupi, titelles sicilians amb els que escenifiquen les gestes dels cavallers medievals. Al taller d'en Vincenzo Argento, els pupi ens estan esperant...


Els pupari són els encarregats de donar vida als pupi. Aquestes titelles estan fetes per artesans que són alhora fusters, ferrers, pintors i actors. Els pupi que podeu veure als teatres de titelles sicilians fan uns 80 centímetres d'alçària i pesen uns 10 quilograms. Però als tallers en trobareu de totes les mides, fet que us facilitarà comprar un record magnífic de les tradicions sicilianes.


L' Opera del Pupi di Vincenzo Argento i Figli, va ser fundada fa 122 anys per Vincenzo Argento que aprengué l'ofici del vell titellaire de Palerm Giovanni Pernice. Giuseppe, un dels quatre fills d'en Vincenzo, fou la segona generació de titellaires. Aprengué l'ofici treballant amb el seu pare des dels deu anys i agafà el timó del negoci familiar l'any 1.948.


Vincenzo, fill d'en Giuseppe, és el titular actual del taller i el teatre de pupi des del 1.993. Ell i els seus fills, tercera i quarta generació de pupari palermitans  mantenen viva aquesta antiga tradició siciliana.


L' Opera dei Pupi està declarada per la UNESCO Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat. Aquest tipus especial de teatre sorgí al sud d'Itàlia especialment a Sicília, a principis del 1.800. 
Per fer un pupi, calen entre vint i trenta dies de treball manual. El tronc, l'avantbraç  i les cames són de fusta; i el braç és de tela encoixinada. Les armadures són llautó, plata, níquel o coure. 


La cara està pintada a mà amb expressions exagerades segons el seu paper a les representacions. La Teresa, dona d'en Vincenzo, és l'encarregada de fer els vestits amb vellut i seda principalment. A la propera fotografia que hi ha a l'aparador del taller podeu veure a en Vincenzo i la Teresa treballant.


Com podeu imaginar per les fotografies que acompanyen aquesta entrada, el taller estava tancat durant la meva visita. Però gràcies a la gentilesa de Chiara Girgetti Prato, adjunto algunes de les fotografies que va fer ella quan va anar al taller. Al seu blog chiaragp.com explica la seva descoberta a l'entrada del 16 de maig del 2.014 "Pupi siciliani. La scuola palermitana". Grazie mille Chiara ! A la propera fotografia podeu veure en Vincenzo enfeinat en el seu petit espai de treball.


Font fotografia: Chiara Girgetti Prato.

Molts creuen que l'opera dei pupi va néixer com un espectacle creat especialment per als nens. Però no és així, només hi assistien homes, encara que hi va haver actuacions per dones en festes religioses. A la propera fotografia de la Chiara, podeu veure una colla de caps d'aquests infatigables cavallers.


Font fotografia: Chiara Girgetti Prato.

Si visiteu Palerm, guardeu una part del vostre temps per passejar fins a la Via Vittorio Emanuele i gaudir d'una de les tradicions sicilianes que sobreviu a l'era digital.
Atentament.
Senyor i

dissabte, 24 d’octubre de 2015

Taller Scriptorium.

A l'entrada "La gran història del llibre" us recomanava el llibre que ens mostrà en Jesús Sauret en el taller de fabricació de tintes, cal·ligrafia i miniatura medievals Scriptorium, celebrat el juny passat  al Monestir de les Avellanes. "La grande histoire du livre" d'Editions Gallimard Jeunesse, publicat en català per Cruïlla, està adreçat als nens, però segur que en ell descobrireu molts aspectes desconeguts sobre el món del llibre. Us deia que del taller en parlaria en una altra entrada, la que ara esteu llegint.


L'objectiu del taller era escriure amb els mateixos materials i tècnica que s'emprava a l'Edat Mitjana. Vam fer: una introducció teòrica, la preparació dels materials, l'elaboració de tintes, una pausa per dinar; i per la tarda l'elaboració d'un manuscrit i una miniatura. En el moment d'entrar al taller, a la taula dels materials em cridà l'atenció veure mitja dotzena d'ous sobre els pots de pigments fets amb plantes i minerals.


No explicaré la fabricació de tinta que podeu veure al proper enllaç " La màgia d'escriure: fer tinta i escriure amb ella...", en el que en Jesús Sauret ensenya detalladament el procés. Em centraré en explicar-vos com s'ho feien a l'Edat Mitjana per aconseguir els colors amb els que il·luminaven les miniatures o feien les pintures murals. El secret era l'obtenció dels pigments, substàncies sòlides d'origen vegetal o mineral, que donen color. 
A la propera fotografia podeu veure a l'esquerra l' aerinita, un mineral rar, el nom del qual ve del grec aerinos que vol dir blau-cel. Lleida és un dels pocs llocs on es pot trobar aquest mineral, per exemple a Tartareu, al costat del monestir. Triturat, molt i net donava el pigment blau que es va utilitzar en els murals del Pirineu.


Bullint les arrels de la rogeta, aconseguien el color grana. Amb el cinabri molt, oxidat i net, per decantació obtenien el vermell. Triturant malaquita, el verd ... Ara que tenim el pigment, descobrirem quin és el paper dels ous ...


La pintura al tremp d'ou fou la forma principal per pintar sobre parets, taules de fusta i per il·luminar manuscrits, en el món Bizantí i a l'Edat Mitjana a Europa, fins que la pintura a l'oli la reemplaçà.
Anem a preparar-la. Amb l'ou trencat, separem la clara del rovell, i quan sembli que no queda clara, ens posem el rovell a la mà, i anem canviant-lo de mà.


Cal fer-ho tranquil·lament perquè volem el rovell sencer. Per fer el següent pas encara cal més concentració. Potser la primera vegada fracassareu, però ànim, cal insistir...


Respireu profundament i agafeu el rovell amb molta cura per la membrana vitel·lina, sembla increïble però és pot fer...


Col·loquem un got sota el rovell i ens preparem per punxar-lo amb el bisturí. Així separem el rovell de la membrana vitel·lina. Afegim una mica de goma aràbiga.


Amb una espàtula, sobre una rajola neta, barregem el pigment que en el nostre cas és blau, fins aconseguir un color uniforme.


El rovell d'ou s'asseca depresa i s'adhereix fermament. Els pigments utilitzats per pintors medievals són molt tòxics, com per exemple el cinabri que he citat abans, del que feien el color vermell conté molt mercuri. Avui els artistes que utilitzen aquesta tècnica fan anar pigments sintètics, menys tòxics i amb propietats similars. Si la barreja queda massa pastosa cal afegir una mica d'aigua.


Quan ja tenim el color, amb molta precisió, utilitzant el càlamus que prèviament hem preparat amb el bisturí, podrem començar a il·luminar la nostra miniatura. El càlamus el fem amb senill o xisca ( Phragmites australis ), semblant a la canya.


A partir del segle XVII la pintura a l'oli va substituir majoritàriament al tremp d'ou, però a les icones ortodoxes encara s'utilitza aquesta tècnica antiga.
Si us animeu a practicar aquest tipus de pintura, encara valorareu més la meravellosa feina feta pels artistes medievals.
Gràcies Jesús per la teva lliçó màgica.
Atentament.
Senyor i 

dimarts, 20 d’octubre de 2015

Al costat d'Iruña ( 2 ).

Entrem a Oteiza Museoa que acull la col·lecció personal del reconegut escultor  i artista integral guipuscoà ( Orio 1.908 - Donostia 2.003 ). L'any 1.992 donà la seva col·lecció de 1.700 escultures i 2.000 peces del seu treball experimental, dibuixos i collages al poble de Nafarroa.


Només entrar constatem que el gran cub buit de formigó vermellós, dissenyat per l'arquitecte Francisco Javier Sáenz de Oiza per mostrar l'obra de Jorge Oteiza, ens seduirà. L'obra Apostolado de Arantzazu / Friso con 14 apóstoles del 1.953 buidat en guix, és la protagonista de la primera sala.
Oteiza va ser reconegut i apreciat internacionalment l'any 1.957 al guanyar el Gran Premi de la Biennal de Sao Paulo. A la propera fotografia podeu veure tres caps d'apòstol de bronze.


El museu es va inaugurar el 8 de maig del 2.003. L'arquitecte va projectar aquest gran cub de formigó, metàfora de l'espai metafísic recreat pel gran mestre de l'Escola Basca d'Escultura. La propera obra és Fusión con tres sólidos abiertos / Estela funeraria para España, del 1.957, en marbre.


El museu integra l'habitatge on Jorge Oteiza i Itziar Carreño es van instal·lar l'any 1.957. El projecte arquitectònic de Francisco Javier Sáenz de Oiza va plantejar aquest espai com un "temple profà" en el qual la llum es rep pels laterals i al centre entra a contrallum, creant un espai fosc i misteriós. La fotografia següent, una talla en marbre blanc amb incrustacions de resina negra, és del 1.958 i s'anomena Caja en  piedra.

   
Aquesta concepció de l'espai museístic enllaça amb el record del túnel en el que treballava Oteiza quan feia les estàtues de la Basílica de Arantzazu: un lloc no molt il·luminat, però amb un encant misteriós. Les vitrines del museu ens mostren centenars de projectes escultòrics del geni guipuscoà.

     
Durant els anys 1.972 i 1.974 va treballar en el seu segon Laboratori Experimental, conegut com Laboratorio de Tizas. La majoria d'aquests estudis fets amb els típics guixos prismàtics escolars, estaven orientats a la seva aplicació com escultura pública.


Els espais expositius es distribueixen en les tres plantes de l'edifici i en la Casa-taller annexa. Pujar i baixar per les rampes gaudint dels materials i la llum, és difícil d'oblidar.


Les plantes 1 i 2 acullen l'exposició que ens permet descobrir la trajectòria d'aquest artista. A la planta 0 hi ha un espai expositiu per projectes monogràfics i temporals. També hi trobem la Biblioteca i el Centre de Documentació.
Mireu la Combinación binaria  de dos longitudes en el espacio  (1.957 ) , una construcció en acer forjat amb element pivotant sobre base de pedra.


Passejant pels espais del museu i assaborint les seves obres, entenem la gran importància que tenien per Jorge Oteiza les oposicions: matèria/esperit, espai/temps, interior/exterior i llum/foscor.
La propera obre és Caja vacia ( 1.958), feta en xapa d'acer pintat de negre.


El Centre de Documentació té els objectius de conservar, catalogar i investigar els documents ( escrits, notes, correspondència, fotografies i altres documents personals ) donats per Jorge Oteiza
A l'esquerra de la propera fotografia tenim l'obra Desocupación de la esfera ( variante ) del 1.958 feta en acer; i a la dreta Desocupación de la esfera ( variante ovoide), del mateix any i feta també en acer.


Sortim del museu per visitar la Casa-taller, espai on l'artista i la seva dona van trobar l'aïllament que buscaven...
Atentament.
Senyor i  

divendres, 16 d’octubre de 2015

El Museu de Lleida ( 10 ).

Comencem a visitar et tram final del M:LL després de gaudir de les pintures inspirades en les noves propostes vingudes d'Itàlia: l'humanisme i l'estètica; però encara amarades de finals del gòtic. Ens submergirem en l'època moderna, període històric que va des de finals del segle XV fins a la primeria del XIX. A Europa es van viure grans canvis com  la consolidació de les monarquies absolutes, la conquesta i exploració de territoris desconeguts,o  els intents de reformes de les esglésies cristianes. Lleida patí en aquest període els setges conseqüència de la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió, que obligaren a dessacralitzar la Seu Vella i construir una nova catedral.  
L'art que veurem en aquestes sales va de les formes renaixentistes impregnades de gòtic, l'esplendor del barroc i el neoclàssic.
De la colla de llibres que podeu observar a les vitrines, vull destacar-ne dos. Margarita Philosophica Nova de Gregor Reisch, imprès per Joannes Grüningen a Estrasburg l'any 1.512; és del Col·legi dels Jesuïtes de Lleida.


Aquest llibre enciclopèdic és un compendi del coneixement universal amb capítols dedicats a l'astronomia, astrologia, gramàtica, música i retòrica.
El Ritual Ilerdense imprès a Lió l'any 1.532 per Denis de Harsy, és un encàrrec de Jaime de Conchillos bisbe humanista de Lleida entre 1.512 i 1.542. Coneixem l'existència de dos exemplars més, un a la Biblioteca de Catalunya i l'altre a l'Amèrica del Sud.  


El nostre es troba en estat fragmentari, però gràcies als altres dos exemplars coneixem els gravats amb representacions de Sant Vicenç, el Calvari i la Trinitat.
Entre les vitrines puc veure l'antiga església del convent carmelita, de principis del XVII, reformada amb el pas del temps i que avui forma part dels espais del museu.


Gràcies a la gentilesa de la gent del M:LL puc ensenyar-vos la propera fotografia on podeu veure les obres per condicionar l'antiga església que l'arquitecte Joan Rodon volgué incloure en el seu projecte museístic.

  
Font fotografia: Museu de Lleida

Abans de girar a la dreta i gaudir de les peces que s'exposen a l'antiga església, m'aturo per contemplar dues pintures a l'oli i tremp sobre fusta fetes entre els anys 1.515 i 1.519. La primera fotografia és de Sant Agustí, mireu la seva expressió...


Sant Ambròs és el protagonista de la fotografia següent. Les dues obres són del mestre de Sixena i provenen del Monestir de Santa Maria de Sixena ( Osca ).


Entro a l'última sala del Museu de Lleida, diocesà i comarcal i em preparo per compartir amb vosaltres aquest espai que tancarà la nostra visita virtual.


Aquí veurem l'expulsió dels darrers conversos amb la que les monarquies europees del segle XVI buscaven la unitat religiosa i el barroc com expressió de poder.
Atentament.
Senyor i

dilluns, 12 d’octubre de 2015

A vuit quilòmetres de Palerm ( i 3 ).

Surto de la catedral de Monreale molt impressionat per la descoberta dels mosaics fets durant el període bizantí mitjà, quan dominava la dinastia imperial commena entre els anys 1.057 i 1.207. Recordeu que els d'aquesta catedral són la sèrie més extensa de mosaics commens del món. En el moment de marxar dono l'últim cop d'ull a la porta de bronze feta l'any 1.190 per Barisano de Trani. Un cop al carrer anem cap a l'esquerra per accedir al claustre.


A la primera entrada dedicada a Monreale, " A vuit quilòmetres de Palerm ( 1 ) ", de la teulada estant  ja vam observar el claustre a vista d'ocell, però poc ens podíem imaginar les filigranes que avui veurem de prop.


Estem al claustre del monestir benedictí construït a finals del segle XII seguint l'exemple de l'art bizantí. Un gran quadrat de 47 metres de costat, d'estil romànic, amb un pòrtic i arcs de mig punt recolzats sobre 228 columnes dobles.

 
Recordeu que el fust és la part de la columna entre la base i el capitell. Al claustre podem trobar-hi fustos  amb mosaics policroms que fan diferents figures geomètriques, llisos, esculpits...


Molts dels elements arquitectònics que ens deixen bocabadats mentre passegem pel claustre ens recorden els patis d'origen islàmic, però estem en una abadia benedictina construïda per ordre del rei Guillem II  dit el Bo ( 1.155 - 1.189 ).


Al jardí trobem plantes mediterrànies entre les quals circulen petits canals d'aigua, estructura de clara influència islàmica. Al sud hi ha un espai quadrangular amb tres arcs cada costat, al centre del qual trobem una font que és una columna amb el fust tallat en forma de palmera. L'aigua de la font surt per les boques de lleons i humans...


En les fotografies anteriors heu pogut valorar la decoració amb mosaic del fust de moltes columnes, però com he dit abans, alguns fusts estan magníficament esculpits com el que podeu veure a la propera fotografia.


A les bases de les columnes els protagonistes poden ser: potes de lleó, caps d'animals, sargantanes, fulles... La coronació de les columnes és sensacional, els capitells ens presentes escenes religioses, paganes, elements clàssics o mitologia popular. Els van fer al segle XII artesans borgonyons i provençals.


Deixem Monreale i agafem el cotxe per tornar a Palerm. Tingueu paciència perquè encara que només hem de fer vuit quilòmetres, conduir per Sicília, i més concretament per Palerm, resulta bastant caòtic. Quan arribem a la Via Vittorio Emanele, us ensenyaré un petit taller on fan la tradicional titella siciliana, el Pupi.
Atentament.
Senyor i 

dijous, 8 d’octubre de 2015

La gran història del llibre.

L'abril del 2.010 a l'entrada "La màgia d'escriure: petita història del llibre", el Jesús Sauret explicava als nens la història del llibre. El seu discurs entenedor l'acompanyava mostrant-los-hi els diferents suports que hem utilitzat els humans per escriure: tauletes d'argila, papir, tauletes de cera, fusta, pergamí, paper,... La dificultat per guardar els pergamins, que no es poden enrotllar com el papir,  va suposar l'aparició del llibre. Doblegant els pergamins en quaderns, cosint-los i posant tapes de fusta, sorgí el llibre. Aquesta forma de guardar els pergamins es coneix com enquadernació copta.


El passat mes de juny el Monestir de les Avellanes acollí el taller Sriptorium, en el que vam aprendre a fabricar tinta i a fer cal·ligrafia i miniatura medievals , gràcies al savoir-faire del Jesús Sauret. Del taller en parlaré en una altra entrada, avui vull recomanar-vos un dels llibres que portava el Jesús. No és un llibre erudit, és per a nens, però mirant-lo, jugant i  llegint-lo descobrireu moltes coses que ignoreu. Escrit per diversos autors, "La grande histoire du livre" fou publicat l'any 1.995 per Editions Gallimard Jeunesse. Es va editar en català un any després de la mà d'Editorial Cruïlla.


Deixeu-vos seduir pel número 18 de la Biblioteca Interactiva Món Meravellós, nens i adults podreu gaudir de la història d'aquest gran company de viatge que ens ajuda a entendre la vida: el llibre. Els més petits estaran enfeinats buscant on s'han de posar les vint-i-vuit  adhesius de múltiple ús. Ja sé que alguns em direu que és ridícul, que vivim en l'era digital; però jo us proposo un joc d'observació i lectura, no cal estar connectat permanentment...
Anar, per exemple a la pàgina vint-i-set, veure els lloms dels llibres antics, acaronar-los i descobrir que la pàgina està parcialment encunyada... Per què?

  
A poc a poc, amb les mans trencar els petits punts que uneixen els llibres del mig de la pàgina i obrir-la com si fos una porta perquè aparegui una magnífica biblioteca, és tot un regal.


Mireu bé totes les pàgines, cal ser un bon detectiu per trobar tots els secrets que amaga el llibre. Tot això per menys de 6 € !
Atentament.
Senyor i

diumenge, 4 d’octubre de 2015

Al costat d'Iruña ( 1 ).

La primavera del 2.009 vaig fer al blog tres entrades dedicades a Eduardo Chillida per recomanar-vos la visita a l'exposició organitzada al Caixa Forum de Lleida "Chillida 1.980-2.000 ". Si els tres escrits titulats "Chillida a Lleida" ens van apropar a un dels pilars de l'escola basca d'escultura, avui començo una sèrie de tres entrades noves per presentar-vos a l'altre gran pilar d'aquesta escola d'escultors...
La ciutat de Dosostia, de visita obligada, ens regala mentre passegem per la badia de La Concha el  contacte físic amb obres d'aquests dos grans escultors. Caminem per la platja d'Ondarreta i el Passeig d'Eduardo Chillida ens durà fins al Peine del viento. Completant aquesta inoblidable caminada fins a l'altre extrem de la badia, on després de l'aquari comença el Pasealeku Berria ( Passeig Nou ), molt aviat trobarem l'obra construcción vacía de Jorge Oteiza.


El domini de l'espai i del volum és genial. Mireu quina diferència entre les dues fotografies d'aquesta escultura feta amb acer cortén, de vint-i-tres tones i sis metres d'alçària. Segons d'on la mires resulta monolítica o molt lleugera...


A la capital de Bizkaia, just davant de l'ajuntament de Bilbo, trobem la variante ovoide de la desocupación de la esfera. Feta també amb acer cortén, té sis metres de diàmetre, gairebé vuit d'alçària i pesa setze tones...


A la propera fotografia de Fernando Larruquert, feta l'any 1.966 a l'estudi de Jorge Oteiza d'Irun, podem veure d'esquerra a dreta a Rafael Ruiz Balerdi, Remigio Mendiburu, Jorge Oteiza, Roberto Puig, Eduardo Chillida, Néstor Basterretxea i José Antonio Sistiaga. Exceptuant a l'arquitecte Roberto Puig, tots els altres eren membres del grup Gaur. Falten a la fotografia José Luis Zumeta i Amable Arias.


Nascut a Orio l'any 1.908, Jorge Oteiza és un dels màxims exponents de l'Escola Basca d'Escultura. Amb la seva dona Itziar Carreño es van instal·lar en una casa abandonada del poble d'Alzuza, al costat d'Iruña ( Pamplona ), l'any 1.975.


Van transformar-la en el seu habitatge, centre de treball i refugi. Al costat de la casa-taller es va construir el Museo Oteiza, obra de l'arquitecte Francisco Javier Sáenz de Oiza, un gran cub de formigó interiorment vermellós...


Esteu preparats per entrar en aquest espai on podeu veure 1.800 escultures i 2.400 peces del seu treball experimental ?


A nou quilòmetres d'Iruña ens espera tot l'univers de Jorge Oteiza.
Atentament.
Senyor i