dimarts, 30 de juny de 2015

El Museu de Lleida ( 4 ).

Encara bocabadats pel joc d'escacs d'origen fatimita  provinent d'Egipte, tallat en cristall de roca fa mil anys, propietat d'Arnau Mir de Tost, senyor d'Àger; ens preparem per entrar a les sales dedicades al feudalisme que acabà amb Àndalus.
Però abans de seguir  la visita virtual al M:LL, tornem a la història del museu que deixàrem en el període en que durant trenta anys les obres estaven repartides entre el Palau Episcopal i l'església romànica de Sant Martí.


Interior de l'església de Sant Martí. Font fotografia: web Catalunya.com

El primer dia d'agost del 1.997 es signà el conveni per a la creació del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal, que unificava la col·lecció diocesana amb el fons arqueològic de l'Institut d'Estudis Ilerdencs. L'objectiu fou fer un museu de referència de les comarques lleidatanes. A la propera fotografia podeu veure una de les sales del Museu Arqueològic de l'I.E.I.

  
Font fotografia: Coneixes la teva ciutat? Ateneu Popular de Ponent.

Es prengué també una decisió importantíssima: l'antic convent de les carmelites descalces, que aquells anys era la Llar de Sant Josep, seria la seu  del, nou museu. El juliol del 2.003 començaren les obres del M:LL dissenyat per l'arquitecte Joan Rodon.
Tornem a les sales del museu per veure i viure el que suposà la conquesta de Lleida l'any 1.149. El pacte signat pels andalusins i els conqueridors feudals permeté la permanència de la població jueva i musulmana, encara que els musulmans tingueren que abandonar el centre de la ciutat per establir-se  al nou barri anomenat la Moreria, als voltants de l'església de Sant Llorenç. Cada comunitat tenia els seus propis espais, lleis i cultura. 
Calia poblar de forma massiva i ràpida els nous territoris conquerits, per això s'atorgaren Cartes de poblament  que donaven als colons uns tractes fiscals i unes llibertats millors que els de la resta de Catalunya. A la propera fotografia podeu veure la de Lleida signada pels comtes Ramon Berenguer IV i Ermengol VI.


La conquesta suposà la restauració de l'antiga seu episcopal de Lleida. La mesquita major fou convertida en catedral. L'any 1.168 la Constitució Fonamental de l'església de Lleida establí la creació d'una comunitat de vint-i-cinc canonges regida per l'ordre de Sant Agustí. La fotografia següent us mostra aquest document.


El barri de la Moreria o Aljama s'organitzava de la mà del cadi ( jutge ) , l'alfaquí ( intèrpret i definidor del dret canònic musulmà - fiqh-) i l'alami ( que determinava els pesos i les mesures ). Si passegeu de la plaça de Sant Josep a la plaça de Sant Llorenç, passareu pel carrer de la Mesquita...Recordeu que a la cripta de l'església de Sant Llorenç s'han trobar restes de l'antiga mesquita sobre la que es va edificar el temple cristià.


Els jueus de Lleida vivien en la Cuirassa i els calia dur una roba que els identifiqués. Tenien la sinagoga, cementiri, carnisseries, forn... En unes excavacions al carrer Boters, es trobà l'anell que podeu veure a la propera fotografia en el que hi ha escrit el nom femení Gojó.


A les làpides jueves era freqüent indicar la data fent servir el valor numèric d'algunes lletres hebrees d'una frase bíblica. En el cas de la trobada a Agramunt, la suma dels valors numèrics d'aquestes lletres és 57, que correspon al 5.057 del calendari hebreu, que correspon al 1.297 del calendari cristià. A la làpida es pot llegir:
(...)
l'hora ( de la mort ) de Don Salomó
Cresques, que reposi en el Paradís. Va morir
l'any i la casa que
va construir  ( = 57 ) Salomó
(...)


Malauradament la coexistència de les tres cultures a la nostra ciutat no fou possible i ,amb el pas dels segles, musulmans i jueus foren expulsats...
Atentament.
Senyor i

divendres, 26 de juny de 2015

La recomanació de la Podarcis sicula...

Surto del Palazzo dei Normandi molt content per la descoberta de la Cappella Palatina. He quedat bocabadat amb la bellesa de l'estil bizantí i els seus exquisits mosaics. Deixo la Piazza Indipendenza i començo a caminar per la Via dei Benedettini. Sec en un banc d'un jardí molt proper al Palazzo  per prendre la fresca i descansar una estoneta i ràpidament m'adono de una Podarcis sicula  (coneguda com sargantana siciliana ) que està mudant de pell, també gaudeix al meu costat del sol de primavera. Em mira fixament i diu:
.- Hola Senyor i, estic convençuda que t'has emocionat a la Cappella Palatina. Però quan hagis descansat no deixis de visitar l'església que aquests jardins envolten. San Giovanni degli Eremiti és un dels molts petits tresors de Palerm...


Em deixo aconsellar per la sargantana i començo a passejar pel jardí, on una figuera de moro em fa dubtar. Potser no és la que tots coneixem perquè no és un arbust sinó un arbre; però les seves tiges transformades en cladodis són propis d'una Opuntia.


Aquest jardí ple de cítrics, palmeres i cactus acarona l'església, els orígens de la qual ens porta al segle VI. Amb la conquesta islàmica de Sicília, es transformà en mesquita. Els normands la van tornar als catòlics l'any 1.136 de la mà de Roger II de Sicília, que la va encomanar als monjos benedictins. Entre els arbres podeu veure les seves cúpules vermelles, mostra de la cultura àrab.


Si entreu a l'església trobareu una barreja d'estils: cúpules vermelles d'influència àrab en la reconstrucció feta al segle XII, campanar gòtic, planta de creu llatina, pintures al fresc, tot una mica atrotinat...molt sicilià.


Observar les cúpules des de sota és una temptació que no vaig resistir. M'agrada que no s'oblidés la cultura àrab quan va deixar de ser mesquita.


Però he de confessar-vos que el que més em va seduir d'aquesta església situada en un  turonet al centre de Palerm, és el petit claustre normand del segle XIII amb columnes dobles i capitells decorats amb motius vegetals.


El claustre és la part millor conservada de l'antic monestir. Hi ha un aljub, una cisterna de poca profunditat tallada a la roca i cobert de volta que serveix per a arreplegar l'aigua de la pluja.


Hi ha visites imprescindibles quan passeges per una ciutat que vols descobrir com, en el cas de Palerm la Cappella Palatina o la Catedral de Monreale a vuit quilòmetres de la capital de Sicília, que visitarem aviat virtualment. Però petites esglésies com la de San Giovanni degli Eremiti són una delícia.
Atentament.
Senyor i

dilluns, 22 de juny de 2015

Per fer front a la intempèrie moral...

El passat mes de gener Edicions Proa publicà en número 344 de la col·lecció Els llibres de l'Óssa Menor. Es tracta del nou poemari de Joan Margarit titulat Des d'on tornar a estimar, en el que reflexiona altra vegada sobre el fet inexorable de fer-se gran. El dibuix de la coberta, "El cafè Zurich de Barcelona", el va fer el poeta de Sanaüja l'any 1.963. Però per veure'l cal treure la sobrecoberta en la que una fotografia de Jordi Garcia Monte ens mostra a Joan Margarit llegint els seus versos al Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat.


El poeta viu més llegit de la literatura catalana ens porta a redescobrir l'amor des d'una nova òptica. La finalitat reproductiva ja ha desaparegut i reviure altra vegada l'amor des de la nova mirada, és un repte. L'acceptació, no la resignació, de la vellesa és tot un luxe.
Si teniu una estoneta, visioneu l'entrevista a Joan Margarit que li ha fet la gent de Núvol el digital de cultura, on afirma que l'únic que ens pot servir per no perdre de vista aquell lloc on estimar, és la poesia, la pintura, la música, la filosofia,... Per això la cultura és fonamental en la vida de les persones. 
Ens explica que la seva referència propera és Joan Vinyoli a qui dedica el poema El callat, i la llunyana Joan Maragall. També reconeix a Miquel Martí Pol com a referent, però es considera més proper a Vinyoli.
M'agrada molt l'explicació de Margarit quan diu que la poesia és una de les eines que serveix per fer front a la intempèrie moral. Llegiu el nou poemari de Margarit, segur que us ajudarà a lluitar contra aquesta intempèrie.
Atentament.
Senyor i

dijous, 18 de juny de 2015

Sota la plaça.

Com vam descobrir a l'entrada "El Pilar del General", la nostra ciutat va transformar-se profundament de la mà del qui fou nomenat corregidor de Lleida l'any 1.786, Lluís de Blondel de Drouhort i Dàvalos. Per descobrir una de les seves grans obres ens vam quedar a la cantonada dels carrer de l'Assalt amb el carrer de Múrcia, preparats per entrar al Dipòsit del Pla de l'Aigua. Som-hi doncs.
Abans de conèixer la joia que tenim sota la plaça del Dipòsit, en una petita sala podem veure un vídeo que ens explicarà el canvi que suposà aquesta obra per la ciutat. Entrar al gran espai del dipòsit de l'aigua us deixarà bocabadats. Agafeu-vos a la barana i comencem l'aventura.


Des dels primers gaons de l'escala, mireu a la dreta i veureu una finestreta rectangular de petites dimensions, és el sobreeixidor, que servia per treure l'aigua en cas de que pugés massa el nivell. Quan el dipòsit estava ple estava ple, arribava als vuit  metres d'alçada. Encara podeu veure la marca a la paret.


El dipòsit, edificat al segle XVIII, està cobert amb sis voltes de canó rebaixat que descansen sobre vint-i-cinc pilars fets amb carreus de pedra. Les dimensions són importants; té més de mil metres quadrats de superfície i la seva capacitat és de prop de nou milions de litres d'aigua.


Al començar el descens, un cop localitzat el sobreeixidor, mireu a la vostra esquerra i veureu la gàrgola per la que entrava l'aigua provinent del canal de Pinyana. Ara que ja coneixeu el sobreeixidor i la gàrgola, dos elements molt importants del dipòsit de l'aigua, baixem les escales per passejar i descobrir tots els racons.


La construcció es va iniciar l'any 1.784 i s'allargà vuit anys. L'objectiu principal era proporcionar mesures sanitàries als habitants de Lleida. Una vegada l'any el dipòsit es buidava i retiraven tot el fang acumulat. Com que les galledes plenes de fang pesaven molt, les treien del dipòsit amb un sistema de politges que les pujaven fins a la plaça del Dipòsit. Si mireu atentament la propera fotografia veureu les trapes quadrades que hi ha a les voltes, per on es retirava el fang.


Per millorar la qualitat de l'aigua es va construir un respirador que descobrireu a l'última volta. Si us fixeu bé, podreu veure llum natural, ja que comunica amb l'exterior per la font que hi ha al centre de la plaça del Dipòsit. Pel tub circular atrotinat que us mostra la propera fotografia, sortia l'aigua cap a les fonts públiques que es varen construir amb la finalitat d'abastir d'aigua potable als ciutadans de Lleida.


Molts lleidatans ens vam sorprendre als anys 90 de segle passat quan als diaris i la televisió, un grup de submarinistes del Centre Excursionista de Lleida ens ensenyarem el dipòsit ple d'aigua. En el proper vídeo podeu recordar els reportatges de TVE i TV3 amb els que molta gent va conèixer l'existència la joia que tenim sota la plaça del Dipòsit.
A la propera entrada dedicada a l'obra que canvià Lleida de la mà del Marqués de Blondel, visitarem virtualment les fonts monumentals que distribuïen l'aigua potable; algunes de les quals encara estan al centre històric de la ciutat.
Atentament.
Senyor i

diumenge, 14 de juny de 2015

El Museu de Lleida ( 3 ).

A la segona entrada dedicada al nostre museu us explicava com després d'ocupar Lleida a començament del 1.938, el bàndol nacional de la mà del Servicio de Defensa del Patrimonio Nacional, s'emportà les obres que s'havien traslladat urgentment a l'ermita de Butsenit, fins a Saragossa.


Des d'aquell moment i fins al 1.943 el govern de Franco retornà gradualment les obres a Lleida per a ser exposades a la seu original del Seminari. El museu va créixer al sumar-li peces de la Seu Vella i de l'antic Museu d'Art de Lleida. L'any 1.967 es projectà un edifici propi per al Museu Diocesà, però no s'arribà a construir. L'Església posà a la venda l'edifici del Seminari l'any 1.969, fet que implicà el repartiment de les obres entre el Palau Episcopal i l'església romànica de Sant Martí. Aquesta situació s'allargà uns trenta anys. 

 
Però deixem temporalment altra vegada l'apartat històric per continuar la nostra visita virtual. Després de donar un cop d'ull a l'espai dedicat a l'Estat Visigot on hem vist el baptisteri, l'encenser i la creu de la Basílica de Bovalar ( Seròs ), entrem a la zona dedicada a l'Islam, amb la que acaba la primera planta del museu.
La crisi que patia el regne visigot de Toledo va ser la causa de la ràpida conquesta de la península ibèrica  per l'exercit àrab i berber. L'any 711 derrotaren l'exercit de Rodrigo i entre el 713 i 714 ja arribaven a Aragó, Lleida i Tarragona. El nou país, Àndalus, depenia del califat de Damasc i prengué el relleu a l'antiga província romana d'Hispània. 
Un facsímil de l'Alcorà del segles XIV - XV ens dóna la benvinguda. El llibre sagrat dels musulmans és el recull de la paraula que Déu revela a Muhammad en àrab. Alcorà deriva de l'àrab quram, que significa recitació; per això podem dir que l'Alcorà és el text sagrat que es recita. Tres llibres dicten les normes de comportament del creient musulmà, presidides pel principi de fer el bé i evitar el mal.Aquests llibres són: l'Alcorà, el Sunna ( llibre dels fets de la vida del profeta ) i el Hadith, que recull les tradicions que se li atribueixen.


Al museu tenim poques mostres de la Lleida musulmana ( Medina Larida ) , la majoria trobades a les excavacions arqueològiques del Portal de la Magdalena, com la safa que podeu veure a la propera fotografia. És de la segona meitat del segle X o primer terç del segle XI. En la decoració hi ha un paó, que pot relacionar-se segons l'Alcorà, amb les aus que es passegen pel paradís.


De les quatre peces que podeu veure a la fotografia següent, tres s'han trobat a les excavacions del Portal de la Magdalena i una a les de la Plaça de Sant Joan. Són, de dalt a baix i d'esquerra a dreta: una botella del segle XI i dos gerretes i un platet de finals del segle X o primer terç del segle XI. El platet és el que es va trobar a les excavacions de la plaça Sant Joan.


Abans de deixar la primera planta del museu, una peça ens crida poderosament l'atenció. És un flascó de perfum dels segles X - XI, talla de cristall de roca fet a Egipte durant el període fatimita, trobat a l'Excol·legiata de Sant Pere d'Àger. Era d'Arnau Mir de Tost ( 1.000 - 1.072 ), senyor d'Àger. Podem constatar que els nobles cristians apreciaven els productes de luxe islàmics.


Una llarga guerra civil fragmentà Àndalus, a començament del segle XI , en un seguit de petits estats coneguts com els regnes de taifes. Lleida va ser la capital de la taifa creada per Yusuf al-Muzaffar ibn Hud. La frontera superior d'Àndalus visqué llavors el seu millor moment econòmic i cultural. Però poc temps després va quedar clar que no podrien fer front al feudalisme que sorgí a l'altre costat de la frontera.


Les escales ens porten a la planta baixa on comença un viatge que ens durà per la història de l'art de les terres lleidatanes des de finals del segle X fins a l'actualitat. El magnífic joc d'escacs d'Arnau Mir de Tost trobat també a l'Excol·legiata d'Àger, ens convida a iniciar aquest viatge...


És un joc d'escacs dels segle X-XI de cristall de roca tallat d'origen fatimita, civilització que regnà el nord d'Àfrica del 909 al 1.171 considerada la França il·lustrada de l'època. El propietari d'aquest joc Arnau Mir de Tost, senyor d'Àger; al segle XI conquerí la Conca de Tremp, les valls limítrofes a la Serra de Montsec i la Vall d'Àger, desplaçant la frontera a pocs quilòmetres al nord de Balaguer.
Atentament.
Senyor i

dimecres, 10 de juny de 2015

Al cor de Palerm.

Quan portàvem unes hores a la ciutat de Palerm, capital de Sicília, no sabia com definir-la. Les sensacions eren contradictòries. Acumulació de brossa als carrers, caos circulatori i edificis atrotinats contrastaven amb la barreja d'estils arquitectònics, edificis rehabilitats i la gent d'aquesta ciutat fundada el segle VIII abans de Crist pels fenicis amb el nom de Ziz ( flor ). Com més passejàvem per Ziz més bocabadats ens quedàvem. El meu fill em va ajudar, ell ho tenia molt clar: Palerm et captiva.
Avui vull convidar-vos a visitar virtualment una de les joies més preuades de Palerm. He de reconèixer que no sabia la dimensió artística de Sicília, que he descobert gràcies a la passió per la història de l'art del meu fill...
La veritat és que al veure el Palazzo dei Normanni, al cor de Palerm, no podia imaginar-me el tresor que hi ha al pis central dels tres que el formen. Després de pujar el tram d'escales, i veure el pati interior, no pensava xalar com vaig fer-ho.


Però en el moment d'apropar-nos a l'entrada de la Cappella Palatina, vaig descobrir que estava profundament equivocat...


Aquesta capella revestida de mosaics és un excel·lent exemple de l'estil àrab-normand-bizantí que predominà a la Sicília del segle XII. 


La Cappella Palatina era la capella reial dels reis normands de Sicília. Fou encarregada per Roger II de Sicília. Van trigar vuit anys a construir-la i vuit més per decorar-la amb els mosaics. 


Aquests exquisits mosaics els van fer artesans grecs bizantins que Roger II va portar a Palerm amb la finalitat de decorar la Capella Reial.


Les parets, voltes i cúpules cobertes amb mosaics són una mostra molt bella d'art bizantí. Recordeu que Sicília va formar part de l'imperi bizantí entre els anys 535 i 878, any en que se'n van apoderar els musulmans. Una expedició normanda que anava a Terra Santa l'any 1.061  van ajudar als ciutadans de Palerm que s'havien revoltat contra el dominí musulmà. Roger I , pare de Roger II, capitanejava aquesta expedició. Vençuts els musulmans, vingué l'ocupació normanda. 
Construïda al segle XII, aquesta capella de tres naus fa trenta-tres metres de llarg per tretze d'amplària. 


En l'art romànic i bizantí, el Crist representat com a senyor de l'univers, s'anomena pantocràtor. Com podeu veure el de la Cappella Palatina és fascinant.


Com que els mosaics de les parets, voltes i cúpules no s'havien  de xafar, podien utilitzar materials més lleugers, per això moltes de les tessel·les són de vidres de colors.



Recordeu que una tessel·la és cadascuna de les petites peces en forma de cub de marbre, terra cuita o vidre, amb les que fem un mosaic. 


El sostre de fusta format per mocàrabs, prismes penjats juxtaposats, un al costat de l'altre que semblen estalactites, deixa clara d'influència de l'arquitectura islàmica en la Cappella Palatina.


Aquest fet, penseu que és l'únic exemple d'arquitectura islàmica en una església cristiana, fa que la gent aficionada al safareig  comentés que Roger II tenia una identitat secreta: era musulmà.... La veritat és que la barreja d'estils arquitectònics de Sicília  és un dels seus encants.


Després de cinc anys de restauració, sembla que els mosaics desprenen llum. Si podeu visiteu-la a primera hora per estalviar-vos les colles de turistes.
Al sortir de la Cappella Palatina, pugeu a la segona planta del Palazzo dei Normandi i podreu veure, si els parlamentaris no estan enfeinats, el Parlament Sicilià.


És un dels parlaments més antics del món. A Palerm va començar a reunir-se l'any 1.130, però la primera sessió la convocà Roger I, pare de Roger II impulsor de la Cappella Palatina, l'any 1.097 a la ciutat de Mazara del Vallo a la província de Trapani.
Atentament.
Senyor i

dissabte, 6 de juny de 2015

La fred...

Al juliol del 2.014 la premsa anunciava que tres diaris personals inèdits de Josep  Pla, trobats a l'arxiu de l'escriptor empordanès, es publicarien al novembre. Jordi Cornudella, editor del Grup 62 afirmava: "Aquests escrits inèdits són un autoretrat personal de l'autor, punyent i revelador, escrit amb estil telegràfic i despullat però agudíssim; sovint, pròxim a l'aforisme". Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona és el responsable del llibre " La vida lenta. Notes per a tres diaris ( 1.956, 1.957, 1.964)" editat per Destino a finals del passat novembre. La descripció de la vida quotidiana del geni empordanès combina les llargues estades al Mas Pla de Llofriu amb els seus viatges; i retrata un període especialment gris de la nostra història més propera.


A la  fotografia de la coberta, de Jonhn Langdon-Davie,  podeu veure  Josep Pla a la porta de seu mas l'any 1.951. Aquestes curtes reflexions diàries estan escrites em tres quadernets. El de 1.956 és un almanac de fotografies que li va regalar un amic publicat per l'editorial Beringer & Pampaluchi de Zuric. Si el primer quadernet  el va omplir, al de l'any següent, 1.957, només va escriure des del primer dia de gener fins al 22 de febrer i del 21 al 28 de desembre. Aquest segon quadern és una agenda-calendari Venice. Les reflexions del 1.964 les escrigué en una petita agenda de butxaca portuguesa.
Com que les seves anotacions estan escrites en espais molt reduïts, sense marges i per sobre del calendari imprès a les agendes, és difícil en algun moment la seva comprensió. Hi ha algunes paraules que no s'han pogut desxifrar i el llibre les recull amb els signes [?].
Només començar la lectura del primer diari em va sorprendre la feminització del fred. El dia 8 de gener de 1.956 explica: "... a l'interior de les cases hi ha una fred alambicada...". Tres dies després escriu: " El dia ha estat assolellat, humit, dolç, nefast. Augment de la fred en els interiors..." . Aquest tractament del fred en femení no sé si és propi de les terres gironines.
Els diaris expliquen que Josep Pla passava gran part del temps al Mas de Llofriu, però sovint anava al restaurant Reig de Palafrugell per trobar-se amb els seus amics. Quan baixava a Barcelona visitava a Josep Maria Cruzet que aquells anys li editava a Selecta la seva primera obra completa; i a Josep Vergés editor de la revista i l'editorial Destino que a partir del 1.966 s'ocupà d'editar la seva obra completa definitiva en 46 volums.
Les explicacions de finals del 1.957 expliquen una part del viatge en vaixell per diferents països d'Amèrica del Sud on descobrireu  a l'Aurora Perea Mené que fou molt important per Pla. Havien viscut junts a l'Escala des de, com a mínim, l'any 1.943 fins al 1.948, any que ella va emigrar a l'Argentina. A La vida lenta Pla es refereix a ella com a A.
Si sou uns enamorats de l'Empordanet i de Josep Pla, La vida lenta és una lectura imprescindible.
Atentament.
Senyor i

dimarts, 2 de juny de 2015

El Pilar del General.

Passejar per l'eix comercial de Lleida sempre és una bona idea. Segur que els que practiqueu aquest costum heu passat moltes vegades per l'espai que us mostra la propera fotografia, però sabeu què és aquesta estructura porticada  i qui és el personatge representat al bust que mira cap a la Plaça Sant Joan?


L' estructura porticada construïda entre els segles XIII i XVII s'anomena el Pilar del General. Són restes de la urbanització medieval de la ciutat. El porxo és molt conegut pels lleidatans perquè en ell hi ha l'entrada al Teatre Principal, inaugurat el darrer cap de setmana del 1.951.


Antigament en aquest espai hi havia una argolla on es lligaven els delinqüents per exhibir-los públicament. El bust ens recorda a qui fou nomenat corregidor de Lleida l'any 1,786 i transformà profundament la nostra ciutat.


Lluís de Blondel de Drouhort i Dàvalos, primer Marqués de Blondel de l'Estany, nascut a Hainaut l'any 1.728 va ser el responsable d'una sèrie d'obres fonamentals per modernitzar Lleida. Entre 1.786 i 1.794 realitzà obres de conducció d'aigües molt importants, i urbanitzà zones despoblades. Va fer construir un mur de pedra al costat dret del Segre amb la finalitat de protegir les cases de les riuades. 


Us proposo deixar l'eix comercial i passejar virtualment fins a la Plaça del Dipòsit, on descobrirem una de les obres tutelades per Lluís de Blondel...


És difícil imaginar quan s'està a la plaça, el tresor que amaga sota. Una pista, la font que podeu veure a la fotografia, a més a més de ser una font pública, és també un respirador; és a dir una obertura a través de la qual es renova l'aire d'un espai tancat o a través de la qual poden sortir els fums, els gasos, etc., produïts a l'interior d'una cavitat...


Si deixem la plaça i anem a la cantonada del Carrer de l'Assalt amb el carrer de Múrcia, trobareu l'accés al Dipòsit del Pla de l'Aigua. Voleu entrar-hi?
Atentament.
Senyor i