dijous, 29 de maig del 2014

Passejant pel barri jueu a la Ciutat Vella.

Trasbalsats encara per la dura visita al Turó del Record de Jerusalem i amb la certesa que el complex museístic de Yad Vashem ( Autoritat per al Record dels Màrtirs i Herois de l'Holocaust), és una gran lliçó d'història; deixem Jerusalem oest per baixar a la Ciutat Vella, en la que podem gaudir amb la descoberta dels seus quatre barris: cristià, jueu, armeni i musulmà. Obriu molt bé els ulls, és increïble la barreja de cultures i costums que ens regala la Ciutat Vella. Canviar de carreró, és gairebé canviar de món...
Començarem pel barri jueu on el primer regal és trobar-nos amb la festa de Bar Mitzvá en la que la família acompanya, en aquest cas a un noi que ha fet 13 anys, i per això ja el consideren madur i responsable per complir els manaments de la Torà. La festa de les nenes és als 12 anys i s'anomena Bat Mitzvá.


Baixem les escales per anar al Mur de les Lamentacions, l'únic que queda del Gran Temple destruït repetides vegades al llarg de la història. El primer temple fou edificat per Salomó entre els anys 970 i 931 abans de Crist. En la destrucció protagonitzada l'any 70 després de Crist per les tropes del que fou emperador romà del 79 al 81 dC Tito (Tito Flavio Sabino Vespasiano), l'únic que es va salvar va ser el Menorah ( canelobre de set braços), amb el que Tito va entrar triomfant a Roma. A la propera fotografia podeu veure el menorah que va sobreviure a la destrucció.


Acabem de baixar les escales, i després de passar els controls policials arribem al Mur de les Lamentacions o dels Laments; que és un mur de contenció, l'últim vestigi del Segon Temple de Jerusalem. És el lloc més sagrat del judaisme. A la fotografia podeu veure a la dreta una estructura de fusta que és l'únic accés a l'Esplanada de les Mesquites per als no musulmans.


Tothom pot anar fins al mur, però si ets un home cal posar-se La Kipá al cap que et deixen en el moment d'entrar en aquest espai sagrat pel poble jueu.En el proper vídeo podeu veure l'ambient que es respira abans d'entrar a pregar.


En el segon vídeo observeu la tanca de separació entre els homes i dones que resen al mur; i a la dreta un detall de l'estructura de fusta per pujar a l'Esplanada de les Mesquites.


Deixem el mur i tornem a enfilar-nos per les escales per tornar als carrers i carrerons del barri jueu i donar un cop d'ull a les sinagogues. A la propera fotografia podeu veure un grup de jueus ultraortodoxos xerrant al carrer de El Cardo, el principal carrer de la Jerusalem bizantina.El poble hebreu viu un conflicte intern entre aquests religiosos i la societat laica. 


Per acabar anem a la Plaça Hurva, cor i centre social del barri on hi ha cafès, botigues i algun bar amb la seva terrassa que ens convida a seure i obrir molt els ulls. A l'esquerra de la propera fotografia podeu veure el minaret de la desapareguda mesquita Sidna Omar, del segle XIV, de l'època mameluca.


La sinagoga de Hurva domina tota la plaça. Es va edificar per la comunitat asquenazita del barri entre 1.856 i 1.864. Ha estat destruïda en diverses ocasions i s'ha reconstruït en estil neobizantí de 1.864. 
Seieu una estona i demaneu un suc natural... Cal descansar una estona abans de descobrir un altre barri de la Ciutat Vella.
Atentament.
Senyor i

diumenge, 25 de maig del 2014

La pedra pensant.

Al juny del 2.008 vaig recomanar-vos un llibre que em deixà bocabadat. No coneixia a Manuel Baixauli, però puc assegurar-vos que molt poques vegades havia llegit un llibre tan magníficament escrit. L'home manuscrit és la història d'un misteri en el que el protagonista, mentre estira el fil de la seva recerca personal, ens submergeix en el plaer de ser lector i el gaudi de ser-ho. Aquest llibre va guanyar el Premi Mallorca de Narrativa l'any 2.006.
A L' últim llibre, és el primer, entrada del febrer del 2.010, recomanava la lectura del llibre Espiral; la primera edició del qual va ser un fracàs.Molt poques persones el van llegir i la majoria dels exemplars es van retirar de les llibreries per ser triturats... Un bon amic li va proposar reeditar-lo. Baixauli el va rellegir i corregí les imperfeccions de la primera edició. El resultat, seixanta-vuit relats brevíssims que fan xalar al lector.
L'escriptor nascut a Sueca l'any 1.963, diu que narrar és seduir . La lectura dels seus llibres us confirmarà aquesta afirmació.
Feia temps que no sabia res de res de Manuel Baixauli. Al mes de gener Proa va editar un nou llibre seu, La cinquena planta. La història prèvia al llibre m'ha deixat gelat. Una setmana després d'enllestir L'home manuscrit, l'escriptor va sentir els primers símptomes d'una malaltia neurològica que, en poc temps, el va deixar paralitzat però amb tota la capacitat per pensar i sentir... L'autor explicà que es va transformar en una pedra pensant. El síndrome de Guillain-Barré el tingué sis setmanes físicament bloquejat. Després, a poc a poc, va poder començar a recuperar la mobilitat


La cinquena planta és una novel·la basada en aquesta duríssima experiència personal. Descobrireu en la lectura moltes coses que va viure i sentir, fantasmes del passat, obsessions;  personatges vius, morts, irreals, reals... Com tots els seus llibres, no parlem de novel·les fàcils. El plaer de llegir a Manuel Baixauli radica en aquesta dificultat i en el seu domini magistral de l'art d'escriure. 
Si voleu conèixer a B ( alter ego de Baixauli ), FisioFerragut, Fix, Orofila o al Doctor Mogort; i l'obsessió per la misteriosa cinquena planta del sanatori on va estar ingressat, endinseu-vos en les 304 pàgines del llibre.Una gran reflexió sobre la vida i la mort; la felicitat i la malaltia.
Atentament.
Senyor i

dijous, 22 de maig del 2014

Mas de Melons, una joia a prop de Lleida ( 8 ).

El passat mes de febrer vam passejar una estona amb els grans ramats que pasturen per la Reserva Natural Parcial de Mas de Melons. Ens centraren en el Mas de Matxerri i la seva bassa fonamental perquè ramats i animals salvatges puguin beure. Avui tornem al mas per descobrir el mirador que hi ha darrere seu. Fixeu-vos en la propera fotografia dels corders tornant al final del dia a Matxerri. Dalt del turó, a l'esquerra, hi ha un plafó informatiu. 


Xino-xano pujarem sense pressa al mirador, submergits en el silenci només trencat pels bels dels corders i els crits de les gralles de bec vermell. Quan comencem a pujar, podem veure molt bé els corders en els seus tancats del mas.


La pujada al turó ens va regalant una perspectiva d'aquesta zona de la Reserva Natural Parcial francament impressionant en la que el Mas de Matxerri és el protagonista.


El mirador situat en la part alta de la serra de Matxerri està en una cota de 313 metres. Encarat al sud-est té una visibilitat que no us deixarà indiferents. Està previst un camí d'accés d'uns 450 metres de longitud i 2,5 metres d'amplada, però actualment cal espavilar-se per pujar...


El plafó del mirador, un fotomuntatge de Richard Martín per a Geosilva Projecte S.L, us explica les espècies que podem observar des d'aquest punt privilegiat. Si teniu paciència  veureu les espècies migrants alguna època de l'any: terrerola vulgar, gaig blau, puput, milà negre i xoriguer petit. També explica les espècies residents en aquest espai tot l'any: ganga, cogullada vulgar, abellerol, botxí, torlit, gralla del bec vermell, àliga cuabarrada i àliga daurada. Altres animals salvatges que hi viuen són la guineu i el llangardaix.


Al marxar em sorprèn la gran acumulació d'estepicursors que el vent ha amuntegat de manera que han tallat un dels camins d'accés al mas.Els estepicursors són les espècies de plantes que viuen en zones estepàries com el Mas de Melons. Quan han fructificat el vent les arrenca i les transporta rodant. Mentre es desplacen, s'alliberen les seves llavors i es dispersen.


Els que veieu a les fotografies fent gairebé un mur són de la barrella llisa ( Salsola tragus ) . Segur que heu vist alguna vegada alguna barrella rodant i rodant en algun western. Però tranquils, no esteu al vell oest americà sinó al costadet de Lleida i cap grup d'indis sioux o cherokees apareixeran galopant sobtadament aixecant un gran núvol de pols ... o potser sí!
Atentament.
Senyor i

diumenge, 18 de maig del 2014

Operació antropoide.

Els habitants de Praha han viscut moments molt dolorosos suportant situacions totalitàries asfixiants.El passat mes de setembre vam descobrir al blog la història commovedora de Jan Palach i Jan Zajíc , dos joves als que la seva oposició al règim repressiu soviètic els va costar la vida. Recordeu que el 21 d'agost del 1.968 Txecoslovàquia va ser envaïda per les tropes del Pacte de Varsòvia, fet que posava punt i final a la Primavera de Praha
A l'entrada d'avui parlaré d'un altre fet històric tràgic. Deixem la dècada dels 60 per anar a la dels 40 del passat segle XX. Concretament viatjarem en el temps fins al 27 de maig de 1.942. Aquell dia un Mercedes verd descapotat circulava pel carrer Rude Armady de la capital txeca. El cotxe el conduïa Klein, i el seient del darrere estava ocupat per Reinhar Heydrich, Protector de Bohèmia i Molàvia, segon cap de la SS i lider de la Gestapo; que estava destinat a succeir a Hitler.


En el moment que el cotxe va reduir la velocitat per agafar una corba , l'escamot de soldats txecs entrenats pels britànics, van iniciar l'operació antropoide. El soldat Josef Gabcik apuntà amb el seu fusell metrallador al dirigent de l'Alemanya nazi, però no va poder disparar... Ràpidament Jan Kubis, un altre membre de l'escamot, va llançar una granada que ferí greument al militar alemany. Reinhard Heydrich morí el quatre de juny com a conseqüència de les múltiples ferides rebudes.


Després de l'atemptat, els dos autors i els seus companys de la Resistència es van amagar a l'església de Sant Ciril i Sant Metodi, temple barroc del 1.730 reconvertit en església ortodoxa. Van estar-hi amagats uns dies mentre els nazis els buscaven per tota la ciutat. Hi havia una recompensa de 100.000 corones per trobar-los. Hitler molt enfurismat va arrasar els pobles de Lídice i Lezdsky. Gairebé tothom fou assassinat , excepte onze nens que es consideraven dignes de ser adoptats per famílies alemanyes...
Karel Curda, un dels colaboradors de l'escamot, els va delatar a la Gestapo i el 18 de juny, 750 soldats de les Waffen SS van envoltar Sant Ciril i Sant Metodi.


La lluita clarament desigual entre els membres de la resistència i els soldats nazis va durar gairebé sis hores.Assaltar la cripta no era fàcil perquè l'única entrada era per una trapa al terra del temple. En la petita finestra en la que podeu observar els impactes de les bales sempre hi ha flors i espelmes amb les que els txecs recorden als seus herois.


Els membres de la SS utilitzaren els seus fusells, bombes de mà, llançaflames i, fins i tot van intentar inundar la cripta bombejant aigua per la finestreta.Jan Kubis va resultar ferit greument per una granada i morí posteriorment. El forat de la granada està ple de flors i missatges dedicats a en Jan...


El resultat d'aquesta desproporcionada acció fou catorze morts i vint-i-un ferits. Els txecs, quan van veure impossible sortir-se'n, es van suïcidar. Si aneu Praha reserveu una estoneta per visitar aquesta església, on trobareu el petit Museu de la Resistència  en el que podreu veure unes vitrines amb material molt divers. Fusells metralladors, granades, pistoles, insígnies i gorres nazis,uniformes i plafons plens de fotografies i explicacions dels fets. També hi ha objectes més personals com un llibre tacat de sang o un mocador brodat al camp de concentració de Terezín per les dones de la Resistència.

 
No és un espai gaire visitat pels turistes i fàcilment estareu sols a la cripta... És molt impactant estar acompanyat dels bustos dels set herois morts i envoltat de nínxols buits ... Angoixa molt pensar els moments viscuts per Adolf Opálka, Jozef Gabčík, Jan Kubiš, Josef Valčík, Josef Bublík, Jan Hrubý i Jaroslav Švark primer amagats més de vint dies mentre ens nazis els buscaven a tot arreu , i després intentant defendre's en una lluita impossible de guanyar contra els membres de les Waffen SS...
 

L'operació antropoide va inspirar a un escriptor i un director de cinema anglesos. Alan Burgess va escriure l'any 1.960 el llibre " Seven Men at Daybreak" ( Set homes a l'alba ). L'any 1.975 Lewis Gilbert dirigí la pel·lícula  " Operation Daybreak" ( Operació alba), que es traduí al castellà com "Siete hombres al amanecer".
La visita a Sant Ciril i Sant Metodi ens recorda que massa vegades hem demostrat  que tenim poc de racionals...
Atentament.
Senyor i
Adolf Opálka, Jozef Gabčík, Jan Kubiš, Josef Valčík, Josef Bublík, Jan Hrubý, Jaroslav Švark. - See more at: http://www.historiassegundaguerramundial.com/lugares/placa-conmemorativa-de-la-iglesia-de-san-cirilo-y-san-metodio-praga/#sthash.kVnjTEW1.dpuf
Adolf Opálka, Jozef Gabčík, Jan Kubiš, Josef Valčík, Josef Bublík, Jan Hrubý, Jaroslav Švark. - See more at: http://www.historiassegundaguerramundial.com/lugares/placa-conmemorativa-de-la-iglesia-de-san-cirilo-y-san-metodio-praga/#sthash.kVnjTEW1.dpuf

dimecres, 14 de maig del 2014

Al bosc de Jerusalem...Yad Vashem.

Després de visitar el mercat de Mahane Yehuda al Jerusalem oest, no deixem aquesta part de la ciutat per pujar a  Har Hertzel הר הרצל . He de dir-vos que la descoberta d'avui serà molt diferent a la del dia del mercat. Si Mahane Yehuda ens va permetre gaudir de tots els sentits, avui la visita serà molt dura... Situat al Turó del Record de Jerusalem, el complex museístic de Yad Vashem ( Autoritat per al Record dels Màrtirs i Herois de l'Holocaust), s'estén sobre una superfície de gairebé cent hectàrees. Heu de fer el cor fort abans d'entrar-hi. Podreu visitar a més a més del Museu de l'Holocaust, la Biblioteca i l'Arxiu més complerts del món sobre l'Holocaust, la Sala dels Noms, la Cripta del Record, el Memorial dels Nens, el Jardí dels Justos,... i així fins a vint-i-una propostes. 


L'objectiu principal de Yad Vashem és recordar els més de 6.000.000 de jueus que van ser assassinats durant l'ocupació nazi d'Europa a la Segona Guerra Mundial. Fundat l'any 1.953, Yad Vashem, vetlla perquè no oblidem aquesta barbaritat. La visita és gratuïta. Si no domineu l'anglès us recomano que agafeu una audioguia. A l'entrada del Museu Històric de l'Holocaust, un vigilant ens recorda que no es poden fer fotografies. Un cop a Lleida vaig fer un correu al museu per demanar imatges per il·lustrar l'entrada i , molt amablement i ràpidament, en Richard -portaveu de Yad Vashem- me les va enviar. 

Font fotografia: Yossi Ben-David/Yad Vashem

L'entorn és magnífic, el bosc de Jerusalem us acompanyarà en la vostra passejada en la que podreu gaudir dels dissenys de la colla d'arquitectes que han treballat en aquest complex: David Guggenheim, Daniel Minz, Danny Lansky, Nathan Rapoport, Moshe Safdie, Aryeh Elhanani,...
El museu és impactant,el gegantí prisma de formigó dissenyat per Moshe Safdie ( Haifa 1.938), ens permet caminar per un llarg passadís excavat al turó, amb deu sales en les que uns 2.000 objectes personals donats pels supervivents, fotografies i vídeos, us deixaran molt clar l'horror que van generar els nazis des de 1.933 fins als camps d'extermini... 

Font fotografia: Yossi Ben-David/ Yad Vashem

Una gran proposta museística que d'alguna manera haurien de conèixer els nois i noies de tot el món per constatar el poc racionals que podem arribar a ser els éssers humans... Abans de sortir del prisma gegant, la visita a la Sala dels Noms , és impressionant. Aquesta sala circular acull un immens arxiu de Pàgines de Testimoni, que recullen una breu biografia de cada víctima de l'Holocaust. Mentre observes les fotografies, els arxius i el gran forat de la roca, la tristesa omple el teu cor....

Font fotografia: Yossi Ben-David/ Yad Vashem

Al sortir del prisma t'adones que la visita al Museu Històric de l'Holocaust ha deixat una ferida profunda per sempre a la teva ànima. La barreja de formigó, paisatge i emocions és difícil de descriure.


Dono un últim cop d'ull al disseny de Moshe Safdie i passejo una estoneta abans d'entrar al Memorial dels Nens, també obra de l'arquitecte de Haifa.


El Memorial dels Nens és una gruta subterrània que ens recorda al milió i mig de nens jueus que van morir com a conseqüència de l'Holocaust. És molt impactant passejar per aquest espai totalment a les fosques en el que centenars de miralls reflecteixen les flames d'unes espelmes, mentre sentim els noms dels nens assassinats, la seva edat i el país d'origen.


Ara que ja no em queden llàgrimes, marxo de Yad Vashem agraït per la magnífica lliçó d'història.
Atentament.
Senyor i

diumenge, 11 de maig del 2014

Recordant al lleidatà més galàctic.

Mai havia pensat que obrir el correu electrònic podia fer-me tant de mal. M'agrada matinar i el passat dia 16 d'octubre a primera hora al llegir el correu, creia que el Jordi m'enviava una nova entrega del seu Manual de Supervivència Estel·lar. Feia deu dies que havia rebut el seu últim missatge: Certamen 5. Una cinquantena de persones teníem la sort de rebre periòdicament l'obra del Jordi Gort, el més galàctic dels lleidatans.


Però en obrir el correu l'alegria va esvair-se ràpidament. La seva germana Montse ens explicava que el Jordi havia mort. Casualment el Jordi tenia el correu de l'ordinador obert i per això la Montse va poder-nos enviar un petit escrit molt emotiu que acabava amb la frase: Espero que en guardeu un bon record
Ahir va quedar molt clar que en guardem un excel·lent record del Jordi Gort Solé ( Lleida 1.960 - 2.013 ). El Cafè del Teatre va organitzar l' homenatge Una passejada galàctica amb el Gort.


Jordi haguessis xalat amb el teu últim llibre. Tu que auto-editaves les teves joies... Pagès editors fa justícia i podem començar a veure la teva obra en el format que es mereix.


Els parlaments iniciats per la Montse, deixaven molt clar que no t'oblidem. Un petit concert va servir per cloure l'acte. La teva neboda Irene acompanyada a la guitarra per Daniel Sesé va començar a musicar l'homenatge. Jordi Gasion, conegut per molts com El Fill del Mestre, et va dedicar un parell de cançons del Sisa, home galàctic com tu. L'Amat Baró, com sempre, ens va fer gaudir del seu savoir faire a l'hora de recitar; i el seu pare, en Xavier Baró va demostrar que esteu tallats amb la mateixa fusta...


Aprofiteu i aneu al Cafè del Teatre per donar un cop d'ull a l'exposició dedicada al Jordi Gort. En podem gaudir fins al 15 de juny.


Mireu atentament l'obra exposada i entendreu la feinada que li suposava al Jordi cada dibuix. També podreu veure els seus còmics al·lucinants, pura artesania a un preu interestel·lar: els curts a un euro i els llargs a dos euros...

  
Trobar-te pels carrers de Lleida ja no és possible, l'home de la barretina ja no hi és... En una d'aquestes trobades, vas obrir la teva maleteta i un punt de llibre teu va alegrar-me el dia.


Per acabar el meu petit homenatge et regalo la fotografia del Lleonard Delshams que acompanyava l'article de l'Elvis Pociello " Callejón" el "comic" busca salida del 21 d'octubre del 1.984. Sí Jordi, sí aquesta fotografia del diari Segre ja té 30 anys ! Estem a la Sala Europa el dia de la presentació del número 2 de  Callejón a l'increïble preu de 175 pessetes. 


La família Gort heu fet als lleidatans dos grans regals: les obres del teu pare Jaume, la més coneguda el Sant Jaume que tenim al Peu del Romeu, i la teva obra injustament valorada.
Ahir el Cafè de Teatre estava ple de gent que et trobem a faltar.
Una abraçada.
Senyor i

divendres, 9 de maig del 2014

Molins paperers.

Al segle XVIII una colla de grans cases es van construir a Catalunya amb la funció de fabricar paper. Actualment la majoria d'aquests molins estan molt atrotinats i han abandonat l'activitat paperera. En el marc de la col·lecció dirigida i coordinada pel Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, avui volia recomanar-vos el llibre de Josep Esteve Farriol i Martí Ribas Cardús "Els molins paperers a Catalunya".
El llibre és un inventari d'aquests casals paperers ordenat per conques fluvials. L'aigua del riu era imprescindible per moure les rodes hidràuliques que feien possible el funcionament de les maces de fusta encarregades de trinxar els bocins dels draps, o el mall setinador que donava la llisor definitiva al paper.
De cada molí  ens diu el nom, municipi ,comarca , la conca, curs fluvial, ús actual, propietat, localització, font d'energia, data de construcció, estat de conservació i observacions. La informació es completa amb una fotografia i les notes històriques del molí. Al glossari descobrireu una colla de paraules pròpies del món  paperer: balaire, filigrana, mall, calandra, emfiteusi, raima,... 
El municipi paperer per excel·lència era Capellades on encara podem trobar-hi quinze molins. El brollador de la Bassa aporta 150 litres per segon a la vila, que sumats amb l'aigua del riu Anoia, han impulsat tota aquesta colla de molins. La documentació ens explica que al segle XIII a Capellades ja feien paper.


El traginer podia transportar al seu carro draps vells, cordes, xarxes, veles de vaixells, peces de cànem, lli, cotó,... que prèviament havia comprat al drapaire.Aquest material es triava i classificava  a l'espolsador en el tallaven amb l'ajut de les dalles.


Els bocins dels draps anaven al torn espolsador i d'aquí al podridor on estaven entre una i cinc setmanes fermentant. El procés permet trinxar aquests draps a les piles amb les maces de fusta accionades per la força de l'aigua.


Treballant al torn espolsador. Font fotografia: Museu Molí Paperer de Capellades.

Aquestes maces plenes de claus estaven entre vint i trenta hores trinxant i trinxat. La pasta resultant es posava a la tina on l'alabrent i el ponedor elaboraven els fulls de paper.


Treballaven fins a obtenir una posta que equival a 250 fulls. A la premsa es treia la màxima quantitat possible  d'aigua. Posteriorment els papers s'estenien a les cordes que hi havia als miradors amb l'ajut de l'espit, un estri de fusta en forma de T. 


Un cop secs, els fulls de paper eren encolats amb un bany calent de gelatina obtinguda bullint carnasses d'animals. Aquest procés era imprescindible per poder escriure posteriorment sobre el paper. El pas següent era tornar a estendre els fulls de paper. El mall setinador accionat per una roda hidràulica li donava al paper la llisor definitiva.


Un cop setinat, l'últim pas era igualar les vores amb la ganiveta de fretar. S'empaquetaven en raimes en les que hi havia 500 fulls. Els molins amb una tina feien uns 4.500 fulls al dia.


 Comptant els fulls de paper. Font fotografia: Museu Molí Paperer de Capellades.

Visitar el Museu Molí Paperer de Capellades us permetrà reviure tot aquest procés.
Atentament.
Senyor i.

dilluns, 5 de maig del 2014

Caps de biga.

Al blog ja hem donat un cop d'ull al projecte de l'Ajuntament de Solsona per convertir Cal Morató, la gran casa situada just davant seu, en el principal centre cultural de la ciutat.El projecte ha patit canvis i aturades provocades per la situació econòmica, però molt a poc a poc l'edifici que va comprar l'Ajuntament l'any 2.005, es va transformant en una magnífica biblioteca comarcal. Aquesta gran casa del carrer Castell número 19 amagava una colla de restes arqueològiques que ens permeten donar un cop d'ull a la ciutat medieval; ja que estava en un punt neuràlgic de la Solsona dels segles XIV al XVI.


El nom de la casa prové de la creença popular de que aquest edifici va ser la llar de la família Morató, famosos escultors vigatans. A l'època del barroc van construir importants retaules per tota Catalunya. A la propera fotografia podeu veure el del Santuari del Miracle  situat a la banda de ponent del municipi de Riner ( Solsonès ). Acabat l'any 1.750, de 23 metres d'alçada i 12 d'amplada, és obra de Carles Morató.El treball de recerca de Mireia Brau i Villaró demostra que realment la família d'escultors va viure en aquest edifici.Per confirmar-ho ha remenat arxius, fons parroquials, protocols notarials, escriptures,...


La nova biblioteca comarcal conservarà elements arquitectònics rellevants de la seva antiga grandesa com la façana, les restes arqueològiques i , cal mirar amunt per veure'ls, els caps de biga. Aquests elements emblemàtics de Cal Morató, que podeu veure en altres cases de Solsona, ha calgut restaurar-los ja que han patit els efectes del pas dels segles, el pas de les estacions, la pluja, l'atac del foc i dels insectes. Penseu que són elements originals del segle XVIII...


S'han serrat les bigues de fusta per conservar-ne la part externa que sobresurt a la façana. La part interna de la biga s'ha substituït per una biga de formigó.


Ha calgut fer una neteja, desinfecció, restauració de tots els forats i fissures per consolidar aquesta part escultòrica de la biga. Aquestes operacions de restauració han retirat pols, brutícia, sutge, excrements d'aus, teranyines, nius d'insectes,...


    
Si passegeu pel carrer Castell de Solsona, atureu-vos davant de  l'Ajuntament i aprofiteu per descobrir la Torre de les Hores o campanar d'Isanta datat abans del 1.500, i Cal Morató amb els seus espectaculars caps de biga que ens observen...
Atentament.
Senyor i

dijous, 1 de maig del 2014

Símbols.

Passejar pels carrers de Malá Strana és difícil d'oblidar. L'antic barri del mercat, destruït l'any 1.541 per un incendi i reconstruït en estil barroc, és una de les visites imprescindibles a la ciutat de Praha. Al segle XVIII es va transformar en barri bohemi i en aquesta zona situada al marge esquerre del riu Moldava hi va viure un temps Mozart. Molts dels jardins creats per l'aristocràcia d'aquella època avui estan oberts al públic. Si creueu el conegudíssim  Pont de Carles, a la dreta trobareu el Museu Franz Kafka, i a l'esquerra, abans de passar a l' illa de Kampa , un dels símbols poc coneguts de la ciutat...
No parlo de cap dels moltíssims monuments o edificis que us poden deixar bocabadats  a la capital txeca, sinó d'un senzill mur.

 
Els dissidents de l'antiga Txecoslovàquia comunista s'emmirallaven en els músics occidentals per respirar una mica de llibertat. Un del més estimats fou John Lennon que, després del seu assassinat l'any 1.980 , va aparèixer pintat en aquest mur. En poc temps el mur es va transformar en un monument ple de graffitis , tot un símbol de pau i llibertat d'expressió. John Lennon era un ídol pels pacifistes del centre i l'est d'Europa en un moment històric en que les autoritats comunistes el consideraven  un cantant subversiu i estava prohibida la reproduccuió de les seves cançons.
El trobareu a Velkoprevorské námestí (plaça), davant el palau Buquoy, seu de l'ambaixada francesa i propietat de l'Ordre de la Creu de Malta. Els propietaris del mur no tenen cap problema perquè la gent continuï fent nous graffitis.
La policia comunista va esborrar len pintades que desafiaven al poder establert, però ràpidament en mur es tornava a omplir de fragments de cançons dels Beatles, dibuixos de flors, missatges pacifistes,... Malgrat el sistema de vigilància nocturna amb càmeres, la gent no deixava d'escriure i dibuixat al mur... 
L'any 1.998 la paret original estava molt atrotinada i van rehabilitar-la . Les pintades van aparèixer ràpidament després d'acabar les obres.  

Els habitants de la capital txeca entenen actualment el mur de Lennon com un monument a la llibertat d'expressió i de revolució no violenta. Als anys 80 del segle passat els txecs protestaven contra el govern i el mur de Lennon s'omplia amb fragments de les seves cançons. Era fàcil llegir-hi des del títol de la coneguda cançó grive peace a chance ( dona-li una oportunitat a la pau) als desitjos més personals de la gent que escrivia al mur.  La gent volia un canvi i el canvi es va produir... 

El dia 1 de setembre de 1.993 Txecoslovàquia es va dissoldre pacíficament  per formar dos estats independents: la República Txeca i Eslovàquia. Els anys passen i la il·lusió inicial en el canvis que hauria de generar la democràcia es va diluint , però el record a Václav Havel encara es evident....
Gaudiu dels parcs i jardins de Malá Strana i aprofiteu per visitar l'illa de Kampa.En qualsevol racó us pot sorprendre el record al escriptor i dramaturg que fou l'últim president de Txecoslovàquia i el primer president txec...


Aprofiteu per visitar el museu Kampa ubicat en un antic molí fariner on descobrireu una colla d'obres d'art modern centreeuropeu i unes vistes espaterrants de la ciutat.


 Malá Strana, una passejada sensacional.
Atentament.
Senyor i