divendres, 9 de desembre de 2016

Miren i Bittori...

Si sou seguidors del blog sabreu que el País Basc em té el cor robat, per això li he dedicat més d'una cinquantena d'entrades. Vaig enamorar-me d'ell fa més de trenta anys i molts viatges m'han permès descobrir-lo i assaborir-lo acompanyat de molt bons amics bascos. Avui us proposo un viatge literari als últims trenta anys d'aquest fascinant país. 
Quan gaudeixes de l'íntim plaer de llegir, alguns dels llibres que t'acompanyen et deixen bocabadat. He de confessar-vos que no coneixia a Fernando Aramburu, però els comentaris i crítiques sobre el seu últim llibre convidaven a llegir-lo. Patria, de Tusquets Editores, amb primera edició el passat mes de setembre i del que avui ja podeu trobar la cinquena edició a les poques llibreries que malauradament queden a  Lleida, és el tercer llibre de l'escriptor donostiarra que parla del País Basc. 


Nascut a Donostia l'any 1.959 Aramburu es llicencià en Filologia Hispànica a la Universitat de Zaragoza. Des de 1.985 viu a Alemanya on va fer classes de castellà fins al 2.009, any en el que deixà la docència per dedicar-se a la creació literària.
Patria ens parla de dues famílies que viuen en un poble de Guipúscoa que no s'anomena. Nou personatges, nou històries de gent basca.
A la propera fotografia podeu gaudir de la gran bellesa de Donostia captada des del mirador del parc d'atraccions Monte Igueldo, inaugurat l'any 1.911.


Txato, Bittori, Miren, Joxian, Joxe Mari, Arantxa, Gorka, Nerea i Xavier són els nou personatges principals de les dues famílies, amigues íntimes molts anys, i enfrontades per la violència. A Patria, novel·la imprescindible, es fonamental el paper de les dones. Bittori i Miren són els dos grans pals de paller, però el que us emocionarà profundament és el paper d'Arantxa. Dones basques fortes, molt fortes...


Aramburu ens regala un llibre en el que no hi ha bons i dolents i en el que tots els personatges estan plens d'humanitat. La humanitat és en tot moment més important que les ideologies. Feina molt complicada escriure així, perquè la dolorosa història viscuda al País Basc, fa molt difícil veure els patiments viscuts per tothom. Llegir sobre les angoixes i els sentiments d'agressors i víctimes convida a una profunda reflexió.
Malgrat els molts anys que ja porta a Alemanya, Aramburu ha escrit molt poc sobre aquell país i no ha pogut oblidar la seva petita pàtria. La distància li ha permès la reflexió  assossegada necessària per escriure aquesta gran novel·la.


El passat dia 29 de setembre Óscar López entrevistà a Fernando Aramburu al programa de referència per la gent que gaudeix amb el món dels llibres Página Dos. Al proper vídeo la podeu veure i viure. L'Óscar i el Fernando estan al Frontó Municipal Jostaldi d'Hondarribia. La fotografia anterior mostra un partit de Cesta Punta al mateix espai.


Les paraules d'Aramburu, home tranquil, expliquen com ha construït la novel·la: " Veure la realitat amb els dos ulls, no amb un"

Moltes són les emocions que viureu amb la lectura de Patria, però el paper d'Arantxa filla de Mirem i Joxian, a qui un ictus a la flor de la vida la deixa invàlida i que es comunica escrivint lentament al seu iPad, us captivarà...
El País Basc lluita per recompondre els vincles socials trencats i, com diu Aramburu, un exemple són els frontons que tornen a lluir el seu verd impol·lut, sense les pintades que els han omplert durant dècades.

     Si sou coneixedors de la realitat basca, com explica l'autor de la novel·la, podreu llegir entre línies d'aquest llibre en el que la gent és el principal protagonista.
Atentament.
Senyor i

dilluns, 5 de desembre de 2016

Un cop d'ull a Cal Trepat ( 4 ).

Deixem la tercera nau de la secció de foneria, l'encarregada de fondre alumini i bronze, per entrar a la nau número 4 on hi ha el magatzem de les peces foses, de calibrat i de tubs. Tot aquest material és imprescindible per al bon funcionament de la nau 5. Però el tresor més important d'aquesta nau és l'oficina tècnica de modelatge.


En la nau 4 també es guarden els utillatges i les plantilles que es fan anar en el procés de mecanització de les peces, i una màquina automàtica de serrar. Només entrar a la nau podem veure exposades algunes de les mítiques màquines agrícoles Trepat com la barra dalladora, en primer terme a la fotografia anterior i a l'esquerra a la propera fotografia, o el rampill de descàrrega.


La barra dalladora fou l'adaptació als tractors de les antigues dalladores de tracció animal. Aquestes dalladores eren per segar els farratges i el gra. Segons el tipus de conreu calia fer petites adaptacions a la barra de tall. La màquina passava pel camp i el tall en forma de tisora anava segant la collita i deixant-la afilerada en forma de llarg cavalló gràcies a una peça lateral. A Cal Trepat van fabricar-ne 16.432.


A la fotografia anterior podeu veure un rampill de descàrrega, una màquina per recollir el farratge escampat després de la sega. Estirat per un animal, anava deixant tota la sega ordenada en munts facilitant la feina de recollir-la. 
Deixem les màquines exposades per seguir el passadís delimitat per les cordes que ens porta a l'ànima de Cal Trepat: l'oficina tècnica de modelatge.


En aquest petit espai van arribar a treballar-hi un perit i tres modelistes. Hi ha una taula de dibuix, tres bancs de fuster, un torn de fusta, una serradora de marqueteria i un arxivador de dibuixos tècnics.


Malgrat treballar-hi molt poques persones, l'oficina tècnica de modelatge era, com he dit abans, l'ànima de la fàbrica, perquè en aquest espai reduït dissenyaven peça a peça cada màquina Trepat.


A la fotografia anterior podeu veure un banc de fuster en primer terme, i darrere un torn de fusta. Els modelistes tenien que assegurar-se de la perfecció de cada peça, condició imprescindible en el funcionament general de la màquina.


A la taula de dibuix dissenyaven la peça sobre el paper i posteriorment la feien artesanalment en fusta. La peça resultant de fusta, anomenada model, era el punt de partida per a l'obtenció del motlle.


He de confessar-vos que veure la feina feta pels modelistes va deixar-me bocabadat, quina perfecció i domini del treball en fusta! Els engranatges són espectaculars...I encara cal valorar-los més si penseu que els modelistes de Cal Trepat no tenien una formació acadèmica, eren autodidactes i tots provenien de fusteries o ebenisteries de Tàrrega.


M'agrada especialment de la feina feta per la gent que ha museïtzat Cal Trepat, el fet de gravar uns senzills vídeos en els que els antics treballadors, alguns ja molt vellets, ens expliquen la seva feina. A la part superior de l'armari de fusta de oficina tècnica de modelatge, una pantalla ens convida a escoltar que feien al taller dels modelistes.


Podeu gaudir amb les explicacions de Blai Grau que fou modelista de Cal Trepat entre 1.934 i 1.957. Es magnífic no perdre la memòria oral dels antics treballadors...


Deixem la nau 4 per anar a l'última de les naus museïtzades, la nau 5, la més espectacular de Cal Trepat. Esteu preparats per al·lucinar amb la secció de tallers?
Atentament.
Senyor i

dijous, 1 de desembre de 2016

La bellesa del Palau ( 1 ).

Deixem la cantonada dels carrers Sardenya i Mallorca on hi ha les antigues escoles, el petit edifici destinat als fills dels obrers que treballaven en la construcció de la Sagrada Família,  per anar al barri de Sant Pere al districte de Ciutat Vella i gaudir d'una de les joies del nostre modernisme, el Palau de la Música Catalana. Però no començo per les genialitats de Lluís Domènech i Montaner ( 1.850 - 1.923 ) sinó per l'extrem de la façana nova a la cantonada del carrer Sant Pere Més Alt i el carrer del Palau de la Música on podeu veure el baix relleu d'un immens arbre fet amb maó vermell.


La façana principal actual la va realitzar Lluís Domènech i Montaner com si anés a la vista malgrat que no es podia veure perquè la tapava l'església de Sant Francesc de Paula. Aquesta església formava part del Convent de Sant Francesc de Paula començat a construir al segle XVI i enderrocat a principis del segle XX. L'any 1.902 s'enderrocà el claustre del convent sobre el que s'edificà posteriorment el Palau de la Música. L'església fou cremada l'any 1.936, reconstruïda i oberta altra vegada al culte l'any 1.950. L'enderroc de l'església es va fer l'any 2.002 per ampliar el Palau de la Música.
Actualment podem contemplar a façana que no es veia que l'arquitecte modernista realitzà amb tota mena de detalls: maó vermell vist, baranes de ferro forjat, vitralls, capitells,... com la resta de l'edifici. La pantalla de vidre d'Oscar Tusquets i Guillén ens permet gaudir de la façana molts anys "amagada".


Però deixem les actuacions dels arquitectes actuals per començar a admirar la bellesa de l'arquitectura de Domènech i Montaner tornant al carrer de Sant Pere Més Alt on hi havia l'únic accés fins l'any 1.989. A la propera fotografia podeu veure el balcó del primer pis amb les set parelles de columnes cobertes amb mosaic, el segon pis amb els busts d'esquerra a dreta de Palestrina, Bach i Beethoven obra d'Eusebi Arnau, i a la part superior el gran frontó amb un mosaic de Lluís Bru.


A la cantonada amb el carrer Amadeu Vives trobem el grup escultòric modernista, fet l'any 1.909 per Miquel Blay, "La cançó popular catalana". La donzella, que representa la cançó, està acompanyada per persones de diferents oficis i edats que representen el poble català. Tots sota la protecció de Sant Jordi...


Sorprenen en aquesta façana els arcs amb grans columnes de maó vermell i mosaics de ceràmica. Dues d'aquestes columnes tenien en el seu interior les taquilles. A la propera fotografia podeu apreciar un fragment d'aquest trencadís.


Entrem al Palau, edifici encarregat per l'Orfeó Català perquè en fos la seva seu, i sufragat per industrials, financers catalans i , evidentment, per enamorats de la música. La bellesa dels vitralls és encisadora...


Pugem per l'escala doble cap al primer pis, molt treballada amb arrambadors de ceràmica vidrada,  relleus de flors i balustres de vidre que podeu apreciar detalladament en la fotografia següent.


Abans d'entrar a la Sala de Concerts sortim a la balconada de la Sala Lluís Millet del primer pis per veure les columnes cobertes de trencadís amb decoració floral, totes amb un dibuix diferent. Els capitells de les columnes també tenen motius florals.


El 9 de febrer del 1.908 fou inaugurat el Palau de la Música i guanyà al 1.909 el Concurs anual d'edificis artístics instaurat per l'Ajuntament de Barcelona al juny del 1.899 per premiar anualment el millor edifici construït a la ciutat.
Voleu entrar a la Sala de Concerts?
Atentament.
Senyor i

diumenge, 27 de novembre de 2016

El Bañuelo.

Al final de la quarta entrada dedicada a assaborir la mesquita, us explicava que deixaríem Còrdova per anar virtualment a una ciutat d'una bellesa indiscutible, Granada. Però abans d'endinsar-nos en els mil i un racons de l'Alhambra, us proposo donar un cop d'ull a altres punts del patrimoni Mundial de la ciutat. 
Anem a la plaza Nueva, la transició entre la ciutat nova i l'antiga, espai perfecte per practicar el dolce far niente i gaudir observant la gent i l'espai. Agafem la Carrera del Darro, un dels passejos més bonics de Granada l'estructura actual del qual és del segle XVII quan a conseqüència de la voladura d'un polvorí l'any 1.509, s'enderrocà un part de la muralla, es modificà la llera del riu, i el carrer s'eixamplà.


A la Carrera del Darro es conserven molts edificis dels segles XVI i XVII, i existeixen restes de cases àrabs. Quan arribem al puente de Cabrera, a l'esquerra trobem la Cuesta de Santa Inés, i a la dreata ens saluda des de dalt del turó, l'Alhambra.


Cal obrir molt bé els ulls, passejar per l'Albaicín, el barri més antic de Granada, és tot un luxe. A la propera fotografia, feta des de l'Alhambra, podeu veure aquest barri fascinant. El nostre objectiu, el Bañuelo, és a la tercera casa començant per l'esquerra a la part de baix. El carrer que s'enfila té el nom de Bañuelo.


Cal estar molt atent de no passar de llarg i aturar-se al número 31 de la Carrera del Darro. El trobarem a pocs metres del següent pont que creua el riu Darro, el puente de Espinosa; just davant del que queda del puente del Cadí, construït al segle XI.

A la cantonada de la casa del davant podem veure una rajola de ceràmica pintada que anuncia el nom del carrer que s'enfila: Bañuelo.


A l'esquerra de la porta d'entrada trobem l'anagrama de la ruta turística Dobla de Oro, itinerari cultural que uneix l'Alhambra i l'Albaicín. La dobla de oro era l'antiga moneda nassarita, hereva de la moneda almohade dels segle XII. Si visiteu Granada, no oblideu aquest itinerari que uneix el turó Sabika, on hi ha el conjunt monumental de l'Alhambra y el Generalife, i el barri hispanomusulmà de l'Albaicín.


Dels vint-i-un banys que tingué Granada, aquest és el més ben conservat de la ciutat i de tot al-Andalus. Entrem a l'edifici civil més antic de la ciutat, el Bañuelo, del segle XI , d'estil zirí. Els zírides van construir el seu propi emirat a Granada del 1.013 al 1.090 quan foren expulsats pels almoràvits.
Entrem al Bañuelo per la que fou casa del guardià dels banys, sortim al pati i anem al vestíbul (equivalent a l'apodyterium romà ), que dóna pas a tres sales termals: freda, temperada i calenta. A la propera fotografia podeu veure la sala freda, frigidari, coberta amb volta de canó amb lluernes, octogonals i en forma d'estel, per il·luminar l'espai. Els vidres d'aquestes lluernes es podien obrir per regular la temperatura interior dels banys.


El Bañuelo fou costejat per Samuel ha-Naguid ( 993-1.055)  gramàtic, poeta i talmudista jueu andalusí. Aquella època caracteritzada pel gran desenvolupament de les ciències i les arts, la convivència i tolerància entre musulmans, jueus i cristians es trencà amb la invasió dels almoràvits l'any 1.090. 


La fotografia anterior i la següent corresponen a la sala temperada, tepidari, en la que es feien massatges i s'aplicaven essències, olis i perfums.
 

En aquesta sala, la més important del Bañuelo, trobem en tres dels costats una magnífica arcada amb arcs de ferradura que desencarreguen sobre columnes amb capitells romans, visigots i califals reutilitzats d'edificis més antics derruïts.


A la propera fotografia podeu veure la volta esquifada d'aquest espai central del Bañuelo, plena de lluernes. Imagineu-vos la coberta pintada i les lluernes filtrant la llum solar amb vidres de colors...


Deixem la sala temperada, amb el seu paviment de marbre, donant un cop d'ull a un dels capitells d'aquest impressionant tepidari.


La sala calenta, caldari, està situada al costat de la caldera. També hi ha l'hipocaust soterrani per escalfar la sala i dues piles per l'aigua. La volta de canó també està plena de lluernes...


Deixem el Bañuelo, conegut també com Baños del Nogal, per continuar el passeig virtual per la Carrera del Darro, on descobrirem més racons del patrimoni granadí.
Atentament.
Senyor i

dimecres, 23 de novembre de 2016

L'arxiu arqueològic de Lleida ( i 12 ).

Avui tancarem la visita virtual a l'arxiu arqueològic de Lleida, situat al conegut com equipament Albarés a l'avinguda Fontanet número 26 que acull , a més a més de l'arxiu, la ludoteca del barri de la Bordeta. La gentilesa de l'Ana Loriente ens ha permès aquest recorregut pel magatzem de l'arxiu, l'oficina tècnica d'arqueologia i la sala de treball. Anem ara a l'espai en el que els alumnes treballen després de la visita.


Tot està preparat per acollir al proper grup de "joves arqueòlegs" que col·locats en taules de quatre es trencaran la closca amb la proposta didàctica de l'arxiu arqueològic.


En la fitxa  que tenen preparada analitzaran el mètode d'excavació d'un arqueòleg i l'ordre temporal. Cal posar els números dels estrats dibuixats i ordenar-los tal com ells farien l'excavació.


Ela "joves arqueòlegs" tenen, a més a més de les fitxes de treball, un tàper amb un sobre que conté monedes de cartró i restes ceràmiques, de diferents èpoques històriques.


El quadre de doble entrada "L'arqueologia a la ciutat de Lleida", proposa als alumnes ordenar correctament  la informació rebuda durant la seva visita a l'arxiu arqueològic. A la columna de l'esquerra tenim les sis files dedicades a: l'Iltirta ibèrica, Ilerda romana, Medina Larida andalusina, Leyda feudal, Lleida moderna i la Lleida contemporània. A la columna següent els alumnes han de situar cadascun dels sis plànols de la ciutat al lloc corresponent històricament.


Per completar la tercera columna cal agafar els fragments ceràmics del tàper i pensar on cal col·locar-los. Alguns dels fragments són fàcils de situar en el temps, però altres ens fan pensar una miqueta.

  
Lentament el quadre de doble entrada es va completant, ja només cal estar atents per omplir l'última columna amb les monedes de cartró que hi ha al sobre.


No deixeu de visitar aquest espai una mica amagat del barri de la Bordeta on descobrireu alguns secrets d'una ciutat que ha patit moltes destruccions en la seva agitada història...


Podeu trucar-hi als matins feiners de les 10:00 a les 13:00 ( 973222641 ), o escriure un correu al seu email: vinearxiuarqueologic@paeria.es
Atentament.
Senyor i

dissabte, 19 de novembre de 2016

Un cop d'ull a Cal Trepat ( 3 ).

Deixem l'exterior del complex metal·lúrgic de les indústries Trepat per començar la visita a les cinc naus museïtzades. Les tres primeres corresponen a la secció de foneria, A la primera nau el ferro fos provinent dels forns de fosa de l'exterior, que veiérem a l'entrada anterior dedicada a Cal Trepat, es descarregava als gresols


Els gresols plens de colada ( ferro fos ) podien ser transportats a mà o mitjançant una grua com el que podeu veure a la fotografia anterior. En la fotografia següent hi ha dos gresols de carro que manipulava un sol treballador.


Només entrar el vostre olfacte ràpidament us informarà de l'ambient que es respirava en aquest espai, i això que fa una colla d'anys que no funciona la foneria. La sorra és la protagonista de la secció de foneria. Els motlles que s'empraven a Cal Trepat eren d'un sol ús, aquesta forma de treballar es coneix com mètode de fosa a la terra.
Aprofitant la paret de maó, al costat de l'entrada del ferro fos es projecta un vídeo que explica tot el procés de la fosa.


En metal·lúrgia la fosa és el procés d'abocar un metall líquid en un motlle que conté una cavitat buida de la forma desitjada i llavors deixar-lo refredar i solidificar.
A la propera fotografia els dos gresols més grans, el del centre i el de l'esquerra, reben el nom de gresol de forquilla i eren transportats per dos operaris. 


Des de fa mil·lennis els humans fonen els metalls per obtenir objectes. A Cal Trepat aquest procés començava a les mans del modelista que dissenyava sobre el paper cada peça de la màquina.


Del dibuix es passava al model de fusta que era la base per fer la matriu. Aquesta matriu és la que farem anar per fer el motllo de terra. A la propera fotografia podeu veure les dues parts de la caixa de fusta que s'emprava per fer el motlle.


A la fotografia següent teniu la matriu ( a baix ) per fer el motlle de terra i la peça feta i pintada de vermell ( a dalt ). Podeu llegir a la matriu i , evidentment a la peça, TREPAT TÀRREGA.


Deixem la nau 1 per continuar amb la segona nau de la foneria, en la que destaquen el parell de forns de ferro mal·leable que podeu veure a l'esquerra de la propera fotografia feta des del final de la primera nau. 


La mal·leabilitat és la propietat física que indica la facilitat d'un material, en aquest cas el ferro, de ser deformable. El ferro de fosa tendeix a esquerdar-se, per això se'l tornava més mal·leable en aquests forns.


Hi estava entre set i vuit dies a temperatures de més de mil graus centígrads. Les peces aleshores ja es podien treballar sense por a que es trenquessin.

     
El procés per fer una peça a Cal Trepat era el següent. La matriu, recordeu que es feia a partir d'un model de fusta, es col·loca entre les dues parts d'una caixa de fusta que contindrà el motlle de terra. Primer tirem una pols que actua de separador i que evita les esquerdes que es poden produir al final del procés. Es cobreix amb terra humida la meitat de la caixa. En aquesta sorra queda estampat el negatiu de la matriu. Quan s'ha endurit la terra girem la caixa i repetim el procediment, però aquesta vegada introduïm unes peces que seran els canals de colada per on entrarà el metall líquid -per un- i sortirà el vapor durant el refredament - per l'altre.


Posteriorment separem les dues parts per extreure la matriu vigilant que la terra no s'esquerdi. Quan tornem a muntar les dues parts, la cavitat que queda entre la terra, és el motlle de la peça.
La tercera nau, que podeu veure a la propera fotografia, era la foneria d'alumini i bronze. En ella es feien les plaques d'alumini dels diferents motlles.


El bronze s'utilitzava per fabricar els coixinets o casquets de les màquines Trepat. En aquesta nau hi ha el bombo per netejat les peces.


Per acabar la visita virtual a la secció de foneria us proposo el visionat del proper vídeo d'uns vuit minuts. És el que podeu veure projectat a la paret de maó quan entreu a la nau 1 i explica el procés de fosa.
Entrar a la nau 4 ens permetrà visitar l'ànima de la fàbrica Trepat, l'oficina tècnica de modelatge. Esteu preparats per anar-hi?
Atentament.
Senyor i