dimarts, 16 de gener de 2018

Adéu llibreria Casas.

Malauradament he d'escriure una entrada en la que torno a explicar-vos el tancament d'una de les poques botigues centenàries de la nostra estimada Lleida. Si al juliol del 2.014 us comentava que després de 102 anys tancava la llibreria Fregola, al 2.015 tancà l'armeria "Antiga Casa Inglés" fundada l'any 1.874 i la farmàcia Pons -fundada l'any 1.908- es traslladà al barri de Cappont. El 2.017 la que tancà portes fou la pastisseria Torres que endolcí la vida dels lleidatans des de 1.853.


De les sis botigues centenàries de les que encara pot presumir el nostre Eix Comercial: pastisseria Monrabà ( 1.869), llibreria Casas ( 1.869), Josa & Gassó (1.901), joieria Lavaquial (1.890), farmàcia Aragonés ( d'origen medieval) i Casa Guarro ( 1.883); quan acabi aquest mes de gener, perdrem la llibreria Casas.
Com podeu veure a la fotografia anterior, a la porta de vidre de la llibreria del carrer del Carme número 18 fundada l'any 1.869, hi ha un paper amb un escrit. Llegir-lo és constatar que el petit comerç històric s'apaga...


En menys de quatre anys al cor de la ciutat de Lleida hauran desaparegut cinc de les deu botigues centenàries. Una s'ha traslladat a un barri, però les altres quatre ja no existeixen.


A l'entrada "Cinquena generació" del desembre del 2.015 us explicava il·lusionat que la cinquena generació ( Josep Maria Freixenet i Casas i la seva dona Juliana Fernandes ) havien decidit continuar la botiga. L'any 2.014 s'inaugurà la reforma de l'antiga botiga lleidatana però no han pogut bufar les 150 espelmes que tenien preparades pel proper 2.019. A la propera fotografia podeu veure la placa que commemora els 100 anys.


M'explica la Juliana Fernandes, ànima de la llibreria Casas, que tanca la botiga física però que continua oberta la botiga virtual que podeu visitar al proper enllaç: Casas Ghit Shop. Però en món virtual poc sap d'ésser centenari.
Ara que no sabem fer res sense estar connectats i fins i tot alguns escriuen de forma poc entenedora, a la propera fotografia antiga de la llibreria Casas podeu contemplar dues estilogràfiques gegantines que flanquejaven la porta de la botiga.


Al blog també vàrem visitar la llibreria quan la regentava la quarta generació ( Ramon Casa i Roser Dejuan ). Ja estava especialitzada en regals de bateig, comunió, casament, aniversari i papereria. Una llibreria amb gairebé cap llibre... Ho podeu recordar clicant al proper enllaç: "Botigues centenàries de Lleida (5)".


Marxo de l'antiga botiga, que gairebé ha servit als lleidatans durant un segle i mig, una mica trist. Però al veure una colla de petits personatges riallers de cartró pedra he recordat una cosa molt important!


L'any que acabem d'estrenar, després d'una colla de males notícies referents a les poquíssimes botigues centenàries que queden a Lleida, podrem celebrar que a la curta llista d'aquests emblemàtics establiments s'hi afegirà una nova botiga que aviat visitarem al blog.
Atentament.
Senyor i

dissabte, 13 de gener de 2018

A la galeria sis...

Després de visitar virtualment les galeries quatre i tres i quedar fascinats amb les antiguitats micèniques avui donarem un cop d'ull a la galeria sis a la que podem accedir des de la quatre, en el sentit de la visita a la seva dreta, per descobrir les antiguitats ciclàdiques. Les grans protagonistes d'aquesta galeria són les figuretes femenines de marbre del tercer i segon mil·lenni abans de Crist que inspiraren, entre altres, a Modigliani i Picasso...


A la fotografia anterior podeu veure la tipologia de les primeres figuretes antropomòrfiques de marbre datades entre els anys 3.300 aC i 2.000 aC.
Us deixarà bocabadats, en una altra vitrina, una de grandària excepcional amb els seus 1,52 metres d'alçària. Aquesta figura femenina amb els braços creuats sota els pits, de marbre de Paros, es creu que representava una divinitat i que probablement estava col·locada en posició supina. Pertany al tipus spedos, fou trobada a l'illa d'Amorgós, una de les que formen l'arxipèlag de les Cíclades, i és del segon període inicial de l'art ciclàdic ( 2.800 aC - 2.300 aC ). Mireu-la bé, us observa atentament des de la propera fotografia.


De la cultura ciclàdica, situada entre el paleolític final fins a l'edat del bronze antic, destaquen els ídols femenins llisos tallats en marbre blanc. Els enterraments van patir saquejos constants des dels inicis del segle XX per satisfer la gran demanda d'aquestes figuretes en el fosc mercat d'antiguitats...
A la següent fotografia podeu veure l'ofrena d'una tomba del segon període de l'art ciclàdic antic, de la cultura Keros-Siros 2.600 aC - 2,400 aC, procedrent de la necrópoli de Calandriani a l'illa de Siros de l'arxipèlag de les Cíclades. Com podeu observar a la figureta central el seu ventre ens indica que està embarassada.


El nom de l'arxipèlag en grec significa circulars. Situat al sud-est de Grècia dibuixant un cercle al voltant de l'illa sagrada de Delos, està format per vin-i-quatre illes principals i dues-centes illes petites.


Aquestes figuretes es modelaven desgastant el marbre amb esmeril, una roca molt dura composta principalment de corindó. Es fa servir per esmolar eines de tall i donar brillantor a metalls i pedres precioses.
A la galeria sis també podeu gaudir de curioses peces de ceràmica, com la paella de la propera fotografia amb decoració incisiva trobada a l'illa de Siros i que pertany al període antic ( 2.800 aC - 2.300 aC ). Aquestes paelles, típiques de la ceràmica ciclàdica, tenien una fiunció desconeguda . Alguns historiadors de l'art pensen que eren insígnies procesionals, altres diuen que eren discos solars...


També de l'illa de Siros i del mateix període, sorprenen aquestes dues salseres que semblen de disseny però que les van fer fa gairebé cinc mil anys!


Malgrat que les  protagonistes principals de la ceràmica ciclàdica són les paelles i els kernos ( petits recipients units per un peu comú ), altres peces també ens regalen la seva bellesa.


Abans de marxar de la galeria sis, mirem atentament al fresc dels peixos voladors de la cultura Filacopí de l'illa de Milo. Filacopí fou excavat per primera vegada entre 1.896 i 1.899 pels membres de l'Escola Britànica d'Atenes.


Deixem el Museu Arqueològic Nacional d'Atenes després de gaudir d'algunes de les seves galeries per continuar passejant per la capital grega.
He de dir-vos que si us heu enamorat de l'art ciclàdic, al selecte barri de Kolonaki en el que hi ha moltes embaixades, trobareu un museu privat molt impressionat, el Museu d'Art Ciclàdic, que aviat visitarem virtualment.
Atentament.
Senyor i

dimarts, 9 de gener de 2018

La farinera Moles.

A l'última entrada dedicada als edificis modernistes de Solsona us explicava, després de la descoberta de l'hotel Sant Roc, que a pocs metres trobaríem el proper objectiu. Baixem el petit tram del carrer Vall Fred i només arribar a la carretera de Bassella, a la dreta, ja podem veure la façana sud de la farinera Moles.


L'edifici és una de les poques mostres del modernisme industrial del que pot presumir Solsona. Situat fora de l'antiga muralla, en paral·lel al riu Negre. Es construí per encàrrec de l'enginyer Josep Moles i Mita. Les obres van començar al febrer de 1.924, però al març del 1.915 s'aturaren com a conseqüència del conflicte de la llum que visqué Solsona. Finalment s'acabà al 1.915 però l'interior no es va poder adequar dins al 1.918 per les dificultats de transport de fa cent anys.


Si consulteu el Projecte Final de Grau d'Enginyeria d'Edificació  de la Universitat Politècnica de Catalunya ( UPC ) de Carles Freixes Codina "Itineraris arquitectònics de Solsona ( 1.875-1.936 ), podreu informar-vos dels conflictes de la llum i l'aigua de la Solsona de finals del XIX i primers anys del XX ( pàgines 122-123 ). Una pinzellada per informar-vos que la família Reig des del Moli dels Cups d'Olius subministrava la llum a Solsona des del 1.896. Però amb la municipalització de l'aigua del 1.908, el jove enginyer Josep Moles i Mita manifestà la voluntat de comprar el Molí de Foix de Lladurs per encapçalar aquesta municipalització i desbancar la família Reig. El conflicte de l'aigua i la llum estava servit...


La farinera Moles fou una important fàbrica de producció comarcal de farina fins a finals del segle XX. és un edifici de tres plantes i un altell. A la primera planta i l'altell es feia la mòlta i el filtrat del gra. A la planta baixa s'encarregaven de la distribució i comercialització de la farina, i al soterrani era el magatzem.


L'edifici era perfectament simètric en el projecte inicial però la torre de l'extrem esquerre, al fer de mitgera, acabà transformant-se per ubicar-hi els dipòsits de gra. La torre de l'extrem dret fou l'habitatge dels propietaris amb la seva terrassa annexa. En aquesta torre les dues finestres ovals de la façana est que miren a la terrassa trenquen la simetria de tot l'edifici. A la propera fotografia de detall podeu veure una d'aquestes finestres ovals de la façana est.


Des de la façana est podem baixar al Riu Negre per observar la façana de la farinera orientada al nord. Només creuar el petit riu trobarem l'element essencial de la comarca del Solsonès: una masia al cor de la petita ciutat...


M'enfilo per la sendera de la masia fins trobar un punt on fotografiar la façana nord de la farinera Moles, que com podeu veure té un pis més per salvar el desnivell del terreny.


De les façanes paredades amb pedra destaquen els elements de maó de cara vista: pilars, coronaments, arcs de finestres i portes i lleixes de les finestres.


A les portes i finestres s'emprà arcs de sardinell de maó de cara vista excepte les claus, que són de pedra. Cal destacar el timpà de forma esglaonada que corona l'edifici de la farinera, rematat amb una cornisa de maó, com podeu veure a la propera fotografia.


La propera i última fotografia d'avui és del llibre editat per Promocions Brixton 2.002 SL "Hotel Sant Roc de Solsona 75è aniversari ( 1.929-2.004 )", que gentilment la direcció de l'hotel m'autoritzà a publicar. Podeu veure la farinera Moles a la segona meitat de la dècada de 1.910.


Font fotografia: Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya ( Col·lecció Thomas ).

 Gairebé no ens cal moure per conèixer el proper edifici modernista de la capital del Solsonès, perquè el tenim al davant de la farinera. Parlo de Cal Pau de Marrosella.
Atentament.
Senyor i

divendres, 5 de gener de 2018

Al turó de l'Acròpoli ( 2 ).

Estar contemplant el que es considera l'edifici més perfecte de l'ordre dòric és tot un regal per a tot aquell que estima l'art i la història. El Partenó es construí sobre l'antic temple d'Hekatómpedon que fou el primer intent d'edificar un santuari dedicat a Atena Pàrtenos. Quan encara l'estaven construint, els perses l'any 480 aC van saquejar Atenes i arrasaren l'Acròpoli.


De planta rectangular, mesura 67,50 x 30,95 metres. És un templa octàsil ( de vuit columnes frontals ) i perípter ( envoltat de columnes ). Té disset columnes laterals. El Partenó disposa de columnes tan a la part anterior com a la posterior. Aquest tipus de temple s'anomena amfipròstil.


El pas de la història ha maltractat aquest bellíssim edifici. Al segle VI fou reconvertit en església cristians. Després de la conquesta turcootomana es transformà en mesquita, amb el seu minaret ( segle XV ). Però el pitjor dia viscut pel Partenó fou el 26 de setembre del 1.687, quan el polvorí turcootomà que estava a l'interior d'aquesta joia arquitectònica esclatà pel bombardeig dels venecians.Però no va acabar aquí la malastrugança del Partenó...
Malgrat tot, encara impressiona molt estar al costat de les seves columnes de 10,93 metres d'alçària i 1,91 metres de diàmetre. 


A la propera fotografia de detall podeu veure els tríglifs ( blocs quadrats amb tres estries verticals ), les mètopes ( blocs quadrats o rectangulars situats entre els tríglifs i decorats, o no, amb baix relleu. Els dos elements formen part dels fris dòric. També podeu observar un cavall a l'angle esquerre del frontó oriental.


Els blocs de marbre pentèlic s'apilen al costat del Partenó perquè els esdeveniments històrics que li ha tocat viure, com he explicat abans, han castigat durament el temple.


La destrucció que patí quan esclatà el polvorí sumada a la del terratrèmol del 1.894, fa que les feines de conservació i reconstrucció siguin imprescindibles. Passejant per l'Acròpoli veureu molts fragments de columnes i capitells jònics...


El Partenó tenia dues sales separades per una paret. La sala gran, anomenada el naos, cel·la o santuari, contenia l'escultura criselefantina ( d'ivori i or ) dedicada a Atena Pàrtenos, obra de Fídies. Escultura gegantina desapareguda que feia dotze metres d'alçària ( un metre i mig corresponent al pedestal ), i de la que 1.140 quilograms del seu pes era or...
A la sala petita, l'opistòdom, situada a la part posterior i que no es comunicava amb la cel·la, es guardava el tresor públic d'Atenes. Cada sala tenia la seva façana d'accés i el seu pòrtic.


Els primers anys del segle XIX Lord Elgin, ambaixador britànic a l'Imperi Otomà entre 1.799 i 1.803, va tallar i extreure les escultures de marbre del fris, mètopes i frontons del Partenó amb permís dels otomans. El 22 d'abril del 1.811 salpava l'últim vaixell  carregat amb les últimes caixes plenes d'aquestes peces de marbre... Posteriorment les va vendre al British Museum de Londres. Si el visiteu les podreu contemplar a la Sala 18, ocupada pels coneguts com Marbres d'Elgin.


A la propera fotografia podeu veure les escultures de la part esquerra del frontó est, amb Dionís ( déu del vi, la vinya i el teatre ), Demèter ( deessa mare ) i Persèfone ( filla de Zeus i Demèter ).


El cap de cavall que podeu contemplar a la següent fotografia estava el frontó oriental. Tirava del carro de Selene, la deessa lunar, filla dels tirans Hiperió i Teia. El cavall està cansat per l'esforç. Observeu els ulls, les fosses nassals, l'obertura de la boca...


Moltes de les mètopes col·locades fa més de dos mil anys entre dos tríglifs, ja no estan al fris del Partenó. Cal anar a Londres per observar detalladament els baixos relleus.


Per acabar la visita virtual a la sala 18 del British Museum donem un cop d'ull a la mètopa -datada entre els anys 447 aC i 433 aC- en la que un centaure lluita contra un làpita, poble de Tessàlia que pertany a la història i a la mitologia.


Deixem el Partenó i anem a la seva esquerra on ens espera l'Erècteon, el temple consagrat a Erecteu el primer rei d'Atenes.


Si moltes de les escultures del Partenó actualment estan lluny d'Atenes, amb l'Erectèon també tindrem una sorpresa, però aquesta vegada el viatge fou molt més curt...
Atentament.
Senyor i

dilluns, 1 de gener de 2018

Cases singulars de Lleida (14).

Després de mirar i admirar les Cases Noves o de Balasch creuem la Rambla d'Aragó i continuem passejant pel carrer del Sant Crist, el que ens condueix al Museu de Lleida. Molt aviat arribarem a la plaça de Sant Josep amb l'església de Sant Llorenç de protagonista principal. Baixem pel carrer Descalços, un dels més curts de Lleida, des d'on ja veiem el nostre objectiu: l'antic convent de Salta Clara.


Després de finalitzar l'any 2.015 la rehabilitació s'inaugurà com Espai Municipal Cultural i Centre de Dia. Els 1.822 metres quadrats de l'antic convent i dels jardins són la seu de l'Escola de Música Sícoris, la Coral Shalom i els Castellers de Lleida. Aquest any que avui comencem iniciarà la seva activitat com a Centre de Dia amb vint places concertades per a persones que necessiten assistència social però poden viure soles.



A l'edifici de dues ales en forma de lletra L se li han rehabilitat les façanes, cobertes, sostres i s'han adequat els espais interiors per les noves funcions així com els antics horts que ara són una plaça i espai públic. Només entrar, a l'esquerra, trobem l'accés a les dependències de les diferents entitats.


Però sortim als antics horts que conserven l'arbrat, un espai que ens convida a gaudir de la tranquil·litat. Les germanes clarisses de Santa Clara han tingut cura de les instal·lacions fins al mes d'agost del 1.997.


Després de 751 anys a la ciutat de Lleida van tancar el convent perquè no hi havia noves vocacions. Les clarisses es traslladaren al monestir del Sant Crist de Balaguer i posteriorment al monestir de Pedralbes.
Gairebé "a tocar" de la Catedral Nova trobem els curiós safareig de l'antic convent en el que les monges feien la bugada,


L'any 1.246 les clarisses van fundar el seu monestir al Secà de Sant Pere. Gairebé dos segles i mig després, concretament al 1.480, es traslladaren al nou monestir al centre de la ciutat  ocupant-lo fins al 1.708. L'espai on hi havia el convent es coneix com Clot de les Monges.


Al 1.708 ocuparen provisionalment l'antiga casa del Marquès de Tallada i posteriorment altres cases particulars. L'any 1.733 es construí el nou convent d'estil barroc molt auster del carrer Lluís Besa. Quan estem al final dels antics horts sembla que estirant el braç podrem tocar els murs de la Catedral Nova...


L'antic convent de Santa Teresa també sembla estar tan a prop que gairebé tenim la sensació de poder acaronar-lo amb la punta dels dits.


Les cigonyes observen atentament els dos antics convents i la Catedral Nova, on moltes d'elles tenen el seu niu malgrat l'esforç dels tècnics perquè no hi tornin a niar.


La rehabilitació de l'antic convent de Santa Clara, feta entre els anys 2.012 i 2.015 fou dirigida per Xavier Cerqueda, Francesc Coit i Orland Martí.
A la part central de la propera fotografia podeu veure com el campanar de l'església de Sant Llorenç treu el nas.


Darrere del mur de pedra tenim el Museu de Lleida i a la seva esquerra, al fons, l'antiga Casa de Maternitat que des de 1.998 i després de la reforma de Daniel Gelabert i Fontova, és la Biblioteca Pública de Lleida.


El convent tingué una església neoclàssica molt senzilla però amb obres de valor artístic que es van perdre, la majoria, com a conseqüència de la desamortització i la guerra civil.


El quadre central de l'altar del segle XVIII dedicat a Santa Quitèria, obra del pintor barroc Antoni Viladomat i Manalt, està en una col·lecció particular a Barcelona...
Sortim de l'antic convent per visitar virtualment una nova casa singular de Lleida que també fou convent, el de Santa Teresa.


A la vella porta trobem el recordatori de l'any de construcció del convent de les clarisses: 1.733. Ara només cal girar a l'esquerra i baixar uns metres pel carrer Sant Anastasi per arribar al nostre proper objectiu.
Atentament.
Senyor i