dissabte, 27 d’agost de 2016

Romànic amagat al Prepirineu ( 4 ).

Després de deixar Cabó, on hem descobert l'església de Sant Serni, baixem fins a Organyà per anar en direcció a la Seu d'Urgell. Abans d'agafar la corba a l'esquerra que hi ha a pocs metres després de la plaça de les Homilies veurem un indicador, a la dreta, que ens senyala la petita carretera per anar a Fígols. Baixem fins al riu Segre per creuar el pont, que antigament era una palanca ( una passera feta de taulons entre les dues ribes del riu ). Més antiga encara era la sirga que servia per creuar el riu...


La carretera, després de passar el pont, s'enfila fins a Fígols, també anomenat Fígols d'Organyà, capital del municipi de Fígols i Alinyà, situat gairebé en la seva totalitat a l'esquerra del Segre, entre el riu i la serra del Port del Comte. L'any passat el municipi tenia 261 habitants, 152 dels quals viuen a Fígols i la resta estan repartits per Alinyà, l'Alzina d'Alinyà, Canelles, Perles i una dotzena més de llogarets... La principal activitat econòmica del municipi és la ramaderia de llet. A la vall de Fígols, durant l'edat mitjana els Senyors de Caboet, el bisbe d'Urgell i el priorat d'Organyà hi tenien propietats. 


Al municipi trobem tres esglésies romàniques : Sant Víctor ( Fígols ), Sant Esteve ( Alinyà ) i Sant Romà ( Perles ). A més a més hi ha quatre ermites i capelles amb elements romànics. Però avui ens centrarem en Sant Víctor de Fígols, església romànica construïda al segle XII , declarada bé cultural d'interès nacional. 


L'església, malgrat que es considera una obra edificada al segle XII, apareix citada l'any 1.051 en un document en el que podem llegir: "ante aula Sancte Victoris qui es fundatum in valle Fichuls". A la propera fotografia podeu veure darrere del campanar d'espadanya o de cadireta de dos ulls situat al mur de ponent, la Roca Narieda que la gent més gran anomena Roca Diega, molt valorada pels escaladors.


És un edifici d'una nau amb volta de canó reforçada per dos arcs torals. L'absis, amb volta de quart d'esfera, s'uneix directament a la nau a llevant. Posteriorment es van afegir dues capelles rectangulars a banda i banda de la nau, i una sagristia adossada a l'absis. Les finestres de doble esqueixada coronades amb arcs de mig punt adovellats, situades a l'absis, són originals. La decoració de Sant Víctor de Fígols es concentra a la part superior de l'absis. Podeu apreciar el fris d'arquets cecs sobre petites mènsules a la propera fotografia.


Si visiteu Fígols la tranquil·litat us acaronarà tota l'estona, però la tarda nit del 3 al 4 de desembre de 1.834, durant la primera Guerra Carlina hi havia destacada una partida de tiradors de Catalunya i nacionals de Tuixén i Organyà. Caigueren en un parany dels carlins i es refugiaren a l'església. Com que els carlins no pogueren entrar, li calaren foc. Les tropes lliberals, entre quinze i vint soldats cristins, moriren en l'incendi... 


L'eix vertebrador de Fígols és el carrer Major. Enfilem-nos virtualment fins al misteriós número 8  on us explicaré l'última i fascinant descoberta d'avui.


Mireu la rajola ceràmica amb el número de la casa, el número 8 tombat s'ha transformat amb el símbol d'infinit ( \infty )... L'any 2.012 vaig enviar una sèrie de fotografies de la curiosa decoració feta amb fòssils, la majoria eriçons de mar, al professor Heracli Astudillo Pombo, bon amic i apassionat de la paleontologia.


La recerca que va fer l'Heracli a partir de les fotografies és genial. Us recomano visitar el seu impressionant blog Folklore de los fósiles ibéricos. A l'entrada del 2 de setembre del 2.013 podeu llegir i  gaudir de les explicacions  sobre "La Casa dels Fòssils" o "Ca'l Fantic". No deixeu de clicar sobre el proper enllaç, us quedareu bocabadats amb el que ha descobert l'Heracli amb la seva investigació que combina ciència i art i que ens porta a milers de quilòmetres de Fígols: "Fósiles usados como ornamentación arquitectónica ( 6 )". Una forta abraçada Heracli.
Deixem Fígols per anar fins a Coll de Nargó ( Nargó per la gent del país ) on ens espera la bellíssima i vellíssima església de Sant Climent.
Atentament.
Senyor i

dimarts, 23 d’agost de 2016

Gràcies Manuel.

Al juny del 2.008 us recomanava el llibre "L'home manuscrit", amb el que Manuel Baixauli obtingué el Premi Mallorca de Narrativa 2.006. Era la meva primera lectura de l'obra d'en Manuel, una lectura molt plaent i seductora en la que mentre el protagonista d'aquesta història de misteri, estira el fil de la seva recerca personal, el goig de llegir creix i creix...


Al febrer del 2.010, el llibre que us recomanava era "Espiral", el primer que escrigué Manuel Baixauli. Publicat per primera vegada per Columna l'any 1998, molt poques persones el llegiren i gairebé tots els els exemplars foren retirats de les llibreries i triturats. Un bon amic li proposà reeditar-lo i en Manuel el va rellegir i corregir les imperfeccions ... El resultat, enllestit al 2.010, un regal pels enamorats de la lectura.


Va ser al maig del 2.014 que us parlava de l'últim llibre d'en Manuel que em deixà totalment bocabadat. L'escriptor nascut a Sueca l'any 1.963, diu que narrar és seduir; puc assegurar-vos que ell és un gran seductor. Una setmana després d'enllestir "L'home manuscrit", Baixauli va notar els primers símptomes d'una malaltia neurològica, el síndrome de Guillain-Barré, que en poc temps el deixà paralitzat físicament però amb tota la capacitat per pensar i sentir. Manuel Baixauli explica que es transformà en una pedra pensant. "La cinquena planta" és una novel·la basada en aquesta angoixant i duríssima experiència personal; una magnífica reflexió sobre la vida, la mort, la felicitat, la malaltia...    


Avui torno a recomanar-vos un llibre d'en Manuel Baixauli. No és una novel·la i he de dir-vos que d'entrada no m'agraden gaire els reculls d'articles, però "Ningú no ens espera" editat el passat mes de gener per Edicions del Periscopi, sembla un dietari, un magnífic dietari. Aquests articles aparegueren acompanyats de les seves il·lustracions , recordeu que Manuel Baixauli és escriptor i pintor, al diari El País amb el títol Ningú no ens espera. 


El llibre us farà rumiar sobre el nostre comportament social. La mirada àcida d'en Manuel, les idees claríssimes, el domini de la llengua i les profundes reflexions acompanyades de les seves singulars il·lustracions fan de "Ningú no ens espera" un llibre imprescindible.
Gràcies Manuel.
Atentament.
Senyor i

divendres, 19 d’agost de 2016

L'arxiu arqueològic de Lleida ( 6 ).

Després de les dues últimes entrades dedicades a l'arxiu arqueològic, que ens mostraven dues propostes didàctiques per transformar als més joves en petits arqueòlegs, comencem avui una sèrie de descobertes de diferents joies trobades pels professionals de l'arqueologia en diverses campanyes d'excavacions repartides per la ciutat. Us preguntava, després de mostrar-vos la fotografia d'un capitell, si sabíeu on era el convent de Sant Francesc de Lleida, el més antic de la Corona d'Aragó i un dels més influents de l'ordre franciscana. Per resoldre l'enigma, anem fins a la nova plaça Ricard Vinyes, dissenyada per l'arquitecta Benedetta Tagliabue


La reforma de la plaça l'any 2.008 i la construcció d'un nou aparcament soterrani per 450 vehicles, suposà la descoberta de restes de murs amb carreus dels fonaments del monestir medieval i església de santa Francesc ( segle XIII ). Quan passegeu per la plaça, en un dels fanals del carrer doctor Fleming , trobareu un plafó informatiu del que suposà la campanya d'excavacions arqueològiques.


La reurbanització de la plaça finalitzà al novembre del 2.010. Malauradament els plafons informatius, que gairebé ningú llegeix, han patit l'actuació dels que no respecten el que és de tothom, i del que veieu a la propera fotografia, les explicacions que hi havia a la part del darrere estan arrencades...


Anem virtualment a l'arxiu arqueològic per veure les restes trobades a la plaça, entre les que destaquen les columnes de la porxada del claustre del que podeu veure una recreació a la fotografia següent. 


La fundació del Monestir de Sant Francesc ( convent de Sant Francesc ), es situa entre els anys 1.211 i 1.217, però el primer document que es fa referència és del 1.236. El Rei Alfons III el Benigne ( 1.299 - 1.336 ) , demanà en el seu testament que les seves despulles descansessin al convent lleidatà; però inicialment fou enterrat en el convent, també franciscà, de Barcelona,


Pere IV d'Aragó i Catalunya, conegut també com Pere III el Cerimoniós, fill d'Alfons III el Benigne, traslladà el 17 d'abril del 1.369 les despulles del seu pare al convent de la plaça Ricard Vinyes. L'any 1.646 els paers de Lleida decidiren el trasllat de les despulles reials a la catedral ( Seu Vella ), perquè el monestir estava gairebé destruït. Si visiteu l'antiga catedral, la joia més preuada dels lleidatans, podreu localitzar fàcilment la tomba.


L'ordre franciscana fou fonamental, l'any 1.300, en la fundació de l'Estudi General que des de l'inici tingué les facultats de dret civil, dret canònic, medicina, filosofis i arts.  
El convent de Sant Francesc acollí als franciscans conventuals fins al 1.567 i posteriorment romangué buit fins al 1.576 quan l'ocuparen les monges de l'ordre de les clarisses observants.


Entre els anys 1.642 i 1.644, el monestir fou parcialment enderrocat i les pedres dels seus murs s'empraren en la construcció dels baluards de la Seu Vella. L'any 1.647 el campanar i l'església foren protagonistes de l'acció militar duta a terme pel sergent Cristóbal de Ribaguda i dotze mosqueters que refugiats en el que quedava del monestir, volgueren impedir que les tropes de Felip IV poguessin plantar les bateries de canons per atacar Lleida.


El sergent i els dotze mosqueters van resistir parapetats sobre l'absis i al campanar fins que entre el 2 i 3 de juny de 1.647 es produí l'assalt final a les restes del convent.


A la fotografia anterior podeu veure una estela funerària trobada en la campanya d'excavacions de la plaça Ricard Vinyes. L'historiador lleidatà Josep Lladonosa situà el convent a la vora del camí de Montsó, entre el portal de Boters i el Convent de Sant Hilari, aproximadament a unes dues-centes passes de la ciutat ( on actualment hi ha la plaça Ricard Vinyes ).

 
Després de la derrota militar, les ruïnes del convent foren saquejades contínuament, però una petita part es conservà sota la plaça Ricard Vinyes, i fou descoberta amb les obres de l'aparcament subterrani.


Del claustre del convent es van trobar restes del mur de tancament, els contraforts exteriors, la cisterna ( que recollia aigua de les teulades del claustre i tenia una capacitat de 64 metres cúbics ), i elements arquitectònics de la porxada ( columnes, bases i capitells ).
No gaire lluny d'aquestes restes arqueològiques, ens espera la propera descoberta...
Atentament.
Senyor i

dilluns, 15 d’agost de 2016

Madinat al-Zahra ( i 3 ).

Tanquem avui la visita virtual a la ciutat califal de Madinat al-Zahra, construïda al segle X. Els alarifes ( mestres d'obra ), revestien els murs amb una capa de morter i calç que posteriorment es pintava de color mangra al sòcol i blanc a la resta del mur. En alguns punts el sòcol es decorava amb motius geomètrics o vegetals. Molts dels sòcols estan restaurats, però encara queden racons on trobem l'original.


El color mangra era un pigment vermellós obtingut de l'òxid de ferro que s'emprava com revestiment decoratiu i en ceràmica. La fragilitat d'aquest material fa que no quedin restes complertes de sòcols perquè l'exposició a la llum, pluja i contaminació, els han anat destruint.


El califa, màxim representant de l'Estat Andalusí, rebia visites d'alts dignataris i ambaixades vingudes d'altres territoris de la Península Ibèrica o d'Europa. També presidia les reunions de visirs ( ministres ) en els que delegava funcions. Tots aquests actes es feien al Saló Ric o de Recepcions. A més a més de reunir-se amb l'hayib ( primer ministre ), visirs i cap de la seca ( fàbrica de moneda ), el califa tenia un altre home de confiança: el cap de les Industries Reials. Ell era l'encarregat de dirigir la producció d'objectes de luxe com teixits, vaixelles, marfils per decorar els diferents espais de l'alcàsser o per regalar als visitants importants.


A l'oest de la casa de Ya'far trobem la casa de la Alberca que en el seu pati central té un petit dipòsit d'aigua que dóna nom a l'edifici.


Es conserven les dues arcuacions que donaven al pati, cadascuna de les quals està formada per tres arcs de ferradura. En alguns dels arcs podem apreciar fragments de la bellíssima decoració de ataurique ( arabesc ). 


Era la residència del califa al Hakán II. La casa conserva un bany de vuitanta metres quadrats. Modificacions posteriors del disseny de la ciutat palatina sembla que transformaren aquest bany d'ús personal del califa en un bany compartit per la casa de la alberca i la de Ya'far .
Per acabar el passeig virtual per Madinat al-Zahra anirem fins al majestuós Pòrtic Est, l'emblemàtica entrada a l'alcàsser.  


Situat davant de la plaça d'armes, aquest gran pòrtic que originalment tenia quinze arcs, impressiona. L'arc central és de ferradura i els altres són arcs escarsers. L'objectiu d'aquesta construcció era enlluernar als visitants. 

El pòrtic tenia unes dimensions aproximades de 111 metres de llarg, 3 metres d'ample i 9,5 metres d'alçària. Sobre els arcs hi havia un mirador de d'on el califa passava revista a les tropes. En aquesta plaça es celebraven alguns actes militars.


Després de passar pel pòrtic, els ambaixadors i convidats que rebia en audiència el califa, s'enfilaven per un carrer en rampa. La guàrdia califal s'alineava sobre els pedrissos laterals. Amb la finalitat de deixar molt clara la inaccessibilitat del califa, el carrer estava dividit en trams que es tancaven amb portes. 


S'edificà en els últims anys del califat d'Abd al-Rahmán III, o en els primers del seu fill al-Hakam II. Aviat fou modificat, tancant tres arcs de l'extrem nord ( a la dreta del pòrtic ), per fer habitacions destinades a la guàrdia. En la propera fotografia podeu veure la reconstrucció hipotètica de la part central del pòrtic. 


Abans de marxar de Madinat al-Zahra, ciutat símbol del Califat Omeia, us recomano visitar el Museu de lloc. Aquest tipus de museu es localitzen en una zona geogràfica específica o en un jaciment arqueològic, i ens ajuden a entendre la zona o el que es fa a les excavacions.


Les funcions principals del museu són: explicar, custodiar i gestionar el patrimoni cultural de Madinat al-Zahra.
Deixem la ciutat palatina per tornar a Còrdova on assaborirem la bellesa de la seva mesquita.
Atentament.
Senyor i.

dijous, 11 d’agost de 2016

Romànic amagat al Prepirineu ( 3 ).

Deixem temporalment el municipi de Coll de Nargó, concretament el petit nucli de població de Valldarques, un dels cinc que el formen. Un cop a Nargó, anem fins a Organyà on , abans d'arribar  a la plaça de les Homilies, cal estar atent per anar a l'esquerra en direcció Cabó. Aquesta entitat municipal té tres pobles habitats: Vilar de Cabó, Pujal d'Organyà i Cabó que és la capital municipal. Parlem en total de 98 habitants.


Per l'extrem oest de la vall hi passa la Cabanera, ruta molt important de transhumància que ja s'utilitzava a l'època medieval per portar els ramats d'ovelles des de les comarques del sud fins als Pirineus. Hi ha un pas, anomenat Pas Comptador, en el que els pastors podien comptar fàcilment les ovelles que portaven. 


La vall de Cabó ja estava habitada a la prehistòria. És impressionant fer tranquil·lament la ruta dels dòlmens, en la que anirem trobant: el de Cal Llauna, de Colomera, del Mal Pas, de l'Oliva, de Pedracabana, el del Molí de Favà... La majoria construïts entre el 2.000 i el 1.500 aC. A la propera fotografia podeu veure el dolmen del Molí de Favà.

   
Des de mitjans del segle X, la vall de Cabó estava dominada pels Caboet, uns senyors feudals que també controlaven la vall de Sant Joan. Al segle XII la vall passà a l'església d'Urgell. La nostra protagonista d'avui és l'església de Sant Serni, que es troba situada als afores de Cabó, situada sobre un promontori.


A l'interior d'aquesta església, construïda al segle XI i molt reformada al segle XVII o XVIII, es pot veure el facsímil del manuscrit de Greuges de Guitard Isarn, Senyor de Caboet.


 Font fotografia: web Biblioteca de Catalunya 

Quan s'obrí al públic l'any 1.914 la Biblioteca de Catalunya, ubicada aleshores al Palau de la Generalitat, s'exposaren els manuscrits de les Homilies d'Organyà, i vora seu el pergamí bilingüe ( llatí/català)  de les Greuges de Guitard d'Isarn, Senyor de Caboet.


 Font fotografia: web Biblioteca de Catalunya 

És un dels documents més antics conservats on comença a aparèixer la llengua catalana. Es tracta d'un document jurídic datat entre els anys 1.085 i 1.095 provinent d'Organyà, en el que el Senyor de Caboet reclama la reparació de les ofenses i danys infringits pels seus vassalls.


El primitiu edifici romànic ha estat modificat al llarg dels segles, per això la seva estructura és complexa. Actualment hi ha una nau orientada al nord, coberta amb volta de canó i amb dos absis semicirculars al nord i a l'oest.


Els absis tenen finestres de doble esqueixada que faciliten la quantitat de llum que entra de l'exterior. Els arqueòlegs han localitzat els fonaments d'un tercer absis i les restes d'una nau orientada d'est a oest.


En el creuer de l'església s'alça una cúpula formada per una volta a quatre vents, que presenta quatre arestes entrants al llarg de la intersecció fins a la clau. A l'exterior el que veiem és un cimbori de planta quadrada.


El cimbori està coronat per un campanar d'espadanya o de cadireta, amb dos ulls. Al costat est de la capçalera no hi ha absis sinó un arc paredat. L'església no té elements escultòrics ornamentals.


Deixem Cabó, on malgrat la reducció d'explotacions patida els darrers anys, la ramaderia de la llet continua sent la principal activitat econòmica del terme. Tornem a Organyà i continuem direcció a la Seu d'Urgell. A pocs metres del monument de les Homilies, on comença una corba a l'esquerra, veurem indicada, a la dreta, la carretera de Fígols que serà el nostre proper objectiu.
Atentament.
Senyor i
 

diumenge, 7 d’agost de 2016

L'home de la vall del Corb...

Vull recomanar-vos avui dos llibres de Lluís Foix i Carnicé, nascut l'any 1.943 a Rocafort de Vallbona a la comarca de l'Urgell, un petit poble medieval construït  dalt d'un turó en el que viuen unes 130 persones. Aquest periodista de soca-rel que ha voltat per mig món, continua la relació d'estima amb la seva petita pàtria, la vall del riu Corb.
En la presentació feta a la llibreria Caselles de seu llibre "La porta giratòria", premi Josep Pla 2.016, editat per Destino; ens parlà repetidament del periodisme quan la immediatesa no era el pa de cada dia.


Actualment no hi ha temps per contrastar les informacions i tindre la perspectiva que cal per entendre-les. El periodisme culte i amb temps per fer tranquil·lament la feina, desapareix lentament. 
Lluís Foix entrà a treballar a La Vanguardia, la capçalera més antiga de Catalunya -fundada l'any 1.881-, com a traductor. L'ofici de periodista és complicat, hi ha molts interessos creats i és difícil trobar l'equilibri per informar com cal perquè no sempre es pot dir el que creus que s'ha de dir. Malgrat la inexistència  de censura política, el que si condiciona al periodista són els interessos i les pressions del poder. El periodista ha d'explicar el que passa i perquè passa.
L'autor afirma que no és un llibre de memòries sinó de vivències. Moltes són vivències d'en Lluís  Foix a La Vanguardia on ha treballat de traductor, redactor, redactor en cap, subdirector, director, director adjunt i enviat especial, poca broma !
Llicenciat en Periodisme i Dret, corresponsal a Londres ( 1.974 - 1.980 ) i a Washington DC ( 1.981 - 1.982 ), les seves cròniques han cobert moltes guerres, conflictes, cimeres,... enviant-les des de 84 països...
Que no li agrada parlar de memòries sinó de vivències, queda clar al títol del segon llibre que recomano, editat l'any 2.013 per Columna: "La marinada sempre arriba" . Vivències de postguerra en un racó de la vall del Corb. 


El llibre és un homenatge a les seves arrels explicant-nos el que va viure i gaudir, fa més de mig segle, en la seva infantesa i adolescència. La quotidianitat del món rural i les seves descobertes omplen el llibre. El títol de l'últim capítol, el 34, ho deixa molt clar: "La vall del Corb, la meva pàtria".
El que significa aquesta etapa de la vida del periodista de la vall del Corb, està sintetitzat a la coberta posterior de llibre: "El futur de les persones no està escrit, sinó que s'inventa dia a dia. Però l'arrelament a la terra, a la família, als primers mestres, als amics primigenis, als cops que dóna  la vida des de ben jove, no s'oblida mai. Són trets definitius en el caràcter i la trajectòria de tothom".
Gaudiu amb la reposada lectura dels llibres de l'home de la vall del Corb.
Atentament.
Senyor i

dijous, 4 d’agost de 2016

Façana restaurada.

El passat 25 de juliol tècnics de Medi Ambient retiraren el niu de cigonya que coronava l'església romànica de Sant Martí. A l'entrada del desembre de 2.015 " De El Tormillo a l'església de Sant Martí", us explicava el llarg camí recorregut per la portalada romànica des de la comarca del Somontano fins a la capital del Segrià. També donàrem un cop d'ull a l'inici de les obres de restauració de la façana sud-oest i expressava els meus dubtes sobre la continuïtat del niu després de la restauració.
Els últims dies de juliol també es va desmuntar la bastida i tragueren la lona instal·lades per fer la restauració. Aquestes actuacions ens permeten  veure la "nova" façana. 


Tècnics del Centre de Restauració de Bens Mobles de la Generalitat i del Centre d'Art d'Època Moderna ( CAEM ) de la Universitat de Lleida, han estat enfeinats en rehabilitar i consolidar la pedra sorrenca.


Per no perjudicar la intervenció, les feines de restauració s'aturaren del Nadal al primer dia d'abril. S'han encarregat de costejar la restauració el Bisbat de Lleida i la Conselleria de Cultura. A les properes dues fotografies podeu comparar la diferència evident de les arquivoltes, abans i després de la neteja...


El tractament aplicat ha permès uniformitzar el to de les pedres. Per consolidar-les majoritàriament han aplicat morters hidràulics de calç i sorra que s'injectaven a la pedra, intentant evitar materials químics.

  
La brutícia acumulada amb el pas del temps  havia tapat alguns detalls com els signes dels picapedrers que podeu veure a la següent fotografia de detall de les arquivoltes, concretament la que està decorada amb petits arquets.


Les dues fotografies de detall següents permeten observar  l'arquivolta decorada amb puntes de diamant i la decorada amb petits arquets, abans i després de les feina dels tècnics de la Universitat de Lleida.


L'església de Sant Martí apareix en el document Ordinatio ecclesiae Ilerdensis promulgat l'any 1.168 pel que fou bisbe de Lleida entre 1.149 i 1.176, el primer després de la reconquesta, Guillem Pere de Ravidats. La nostra petita joia romànica ja era en aquell temps parròquia...


Les quatre arquivoltes motllurades amb els típics motius de les portalades de l'escola de Lleida, estan suportades per columnes amb capitells llisos que en l'angle exterior presenten una senzilla decoració com podeu veure de manera clara en la propera fotografia de després de la neteja.


Si compareu l'última fotografia d'avui amb la tercera, a més a més de la neteja evident, comprovareu que a  la portalada romànica abans de la restauració faltava una bona part del fust de la columna de l'esquerra que ara s'ha reposat.


Potser les cigonyes voldran tornar a niar a la façana sud-oest de l'església. sobre la creu que corona el campanar d'espadanya neoromànic amb tres obertures...
Atentament.
Senyor i