divendres, 26 de maig de 2017

Cases singulars de Lleida (2).

Deixem el número 100 de l'avinguda de Blondel on s'alça dominant el xamfrà, orgullosa dels seus esgrafiats, la casa Baró, coneguda popularment com la Vinícola; per caminar uns pocs metres per la mateixa avinguda fins arribar al número 92 on ens espera la Casa Morera.


Projectada entre els anys 1.910 i 1.911 i construïda al 1.922, aquesta casa modernista és obra del que fou arquitecte municipal de Lleida durant trenta-cinc anys des de 1.906, Francesc de Paula Morera i Gatell ( 1.869-1.951). L'arquitecte Morera també és el responsable d'altres edificis singulars de Lleida com: l'edifici Pal·les, l'Escorxador Municipal,  la casa Xam-mar, l'antic Cinema Vinyes, les cases Balasch, la casa Melcior...


L'original disseny de la façana li dóna el nom popular de la Casa de la Lira, tristament desconeguda per a molts lleidatans. La casa està coronada per una cornisa sobre la qual s'alça un frontó.


La intervenció als baixos de la casa és lamentable i l'ha esgarrat arquitectònicament. L'estret habitatge, entre parets mitgeres, consta de planta baixa  i quatre pisos. Alguns dels elements de forja, senzills però de gran bellesa, ens recorden la forma d'un insecte...


A la part superior de la tribuna, i definint el final de cada planta, trobem una composició d'elements florals dels que podeu gaudir a la propera fotografia de detall.


A la façana contrasta la tonalitat clara dels esgrafiats i les formes que emmarquen finestres i balcons, amb el to més fosc de l'arrebossat.


A la part superior de la tribuna, entre els motius florals i el treball de fotja del balcó, trobem dues  lletres ema entrelligades que ens expliquen que a la casa hi va viure el poeta i polític lleidatà Magí Morera i Galícia (1.853-1.927) germà del pintor paisatgista Jaume Morera i Galícia que impulsà la creació del Museu d'Art de Lleida, que actualment porta el seu nom.


Deixem la delicada Casa de la Lira per continuar passejant per l'avinguda de Blondel fins arribar a l'encreuament amb el carrer Cavallers on, només cal girar a l'esquerra i enfilar-lo uns quants metres, per trobar el nostre proper objectiu. És, sense cap mena de dubte, la més bella edificació modernista de Lleida. Parlo, evidentment, de la casa Magí Llorenç.
Atentament.
Senyor i

dilluns, 22 de maig de 2017

L'encant del llibre.

Barcelona ha demostrat diverses vegades la seva capacitat per transformar-se. Els que ja teniu uns anyets recordareu com la ciutat vivia d'esquena al mar o la duresa de la plaça de les Glòries Catalanes, coneguda per tothom com les Glòries. Situada als districtes de l'Eixample i Sant Martí, en aquest punt conflueixen l'Avinguda Diagonal, la Gran Via de les Corts Catalanes i l'Avinguda Meridiana. L'any 2.013 van començar les obres de remodelació d'aquest espai, el canvi és espectacular. Avui donarem un cop d'ull a les noves Glòries, on trobem la Torre Agbar, el Museu del Disseny, l'Auditori, el Teatre Nacional i els Encants...
La Torre Abgar, dissenyada per l'arquitecte francès Jean Nouvel es va inaugurar l'any 2.005. Fa 144 metres d'alçada i té 38 plantes, quatre d'elles soterrades. A la façana 4.000 dispositius LED permeten crear imatges al voltant del gran cilindre. L'any 2.013 la va comprar Emin Capital, empresa dels Estats Units, amb intenció de fer-hi un hotel de luxe. A la propera fotografia la podeu veure darrere del Museu del Disseny de Barcelona conegut popularment com "la grapadora".


L'edifici Disseny Hub és obra de l'equip MBM arquitectes format per Josep Martorell, Oriol Bohigas, David Mackay, Oriol Capdevila i Francesc Gual. Inaugurat l'any 2.014, té dues pasta: la subterrània que aprofita el canvi de nivell resultant de la remodelació de la plaça, i el gran paral·lelepípede sobre el nivell del carrer.
Només girar-me des del punt on he fet l'anterior fotografia, la mirada va directament a la gran coberta situada a 24 metres d'altura i plena de miralls que on es pot veure tot el que passa al "nou" mercat ... 


La funció principal d'aquesta coberta és protegir comerciants i visitants del mercat dels Encants de les inclemències meteorològiques. La proposta conserva l'essència del mercat i la compra a l'aire lliure.


El silenci dels dimarts, dijous i diumenges , dies en que està tancat, contrasta amb el formigueig de gent que omple el mercat els dilluns, dimecres, divendres i dissabtes de les 9:00 a les 20:00. Penseu que 100.000 persones visiten setmanalment el mercat dels Encants Vells...

  
Els Encants Vells-Fira de Bellcaire, amb més de 750 anys d'història, és un dels mercats més antics d'Europa. La seva ubicació ha canviat al llarg del temps i fins ara tenia una certa provisionalitat. Malgrat no estar molt clar, sembla que al 1.200 ja es celebraven subhastes públiques i vendes a l'encant a la plaça de Sant Jaume.


La venda a l'encant és una venda pública amb intervenció de l'autoritat judicial o administrativa, en la que els objectes són adjudicats per subhasta. Els dilluns, dimecres i divendres de 7:30 a 8:30 podeu veure la subhasta. El mercat sorgí de la fusió de dos mercats medievals que s'unificaren a finals del segle XIX.


Al setembre del 2.013 van estrenar el nou emplaçament sota una espectacular coberta. L'equip d'arquitectura b720 , dirigit per Fermín Vázquez, fou l'encarregat de dissenyar les noves instal·lacions en les que, a més a més parades, botigues i la plaça de subhastes trobem restaurants, oficines, sanitaris, sla polivalent i un aparcament per 300 vehicles.


Hi ha diferents plantes que van del nivell menys 2 fins al nivell 2. Al mercat uns 500 comerciants i brocanters s'encarreguen de vendre productes nous, vells o difícils de trobar.


Passejant, passejant pel mercat arribem a la parada B629/630 del carrer C de la segona planta que dóna títol a l'entrada d'avui, la llibreria "L'encant del llibre", on podem buscar entre llibres d'ocasió antics i moderns i llibres rars.


Pedro Sánchez Fernández és el responsable d'aquesta llibreria de la que podeu veure virtualment les ofertes a la seva pàgina web. A partir de tres llibres l'enviament per correu ordinari és gratuït.


Trobareu llibres d'art, filosofia, cinema, història, infantils.... Clicant a la columna de l'esquerra podreu veure si hi ha el llibre que esteu buscant.


Si us agrada donar un cop d'ull a les ofertes dels brocanters, caminant tranquil·lament pel Mercat dels Encants Vells- Fira de Bellcaire, xalareu.
Atentament.
Senyor i

dijous, 18 de maig de 2017

Eucologi dels Germans.

El protagonisme de l'entrada d'avui és per un petit llibre, deu per quinze centímetres, i només quaranta-tres pàgines dividides en dues parts de vint i vint-i-tres pàgines respectivament. El llibret recull oficis religiosos dels diumenges i de les principals festes de l'any. Aquesta mena de llibre s'anomena eucologi.


Editat pel monestir de Montserrat l'any 1.941, sorprèn la primera part en la que podem llegir en català els capítols dedicats a les oracions del matí, l'àngelus, l'abans de la meditació, després de la meditació i el rosari de la bona mort. Les lletanies lauretanes de les pàgines 17 a 20 estan escrites en llatí.


Penseu que s'edità en el moment històric en el que el regim franquista, afí al nazisme alemany i al feixisme italià, reprimia durament als vençuts de la Guerra Civil. El control polític era estricte i la persecució de l'ús públic de la llengua catalana implacable. Parlo del dur període patit entre els anys 1.939 i 1.947.


Editorials, diaris, llibreries i biblioteques públiques i privades es van tancar i els llibres en català, en moltes ocasions es van destruir físicament. En els moments duríssims de la postguerra, la major part de la jerarquia eclesiàstica fou fidel al règim franquista. La tolerància mínima caracteritza al règim fins al 1.947, quan la persecució indiscriminada a la llengua i cultura catalana es relaxà una mica. Amb motiu de les festes d'entronització de la mare de Déu de Montserrat, l'any 1.947, bona part de l'església catalana es mobilitzà perquè aquella celebració fos la primera manifestació popular de catalanitat després de la guerra.


El monestir de Montserrat sempre ha lluitat en la dignificació i normalització de la nostra cultura. Els últims anys de la dècada dels quaranta i primers anys de la dels cinquanta del segle passat hi havia dues publicacions escrites en català sostingudes pel monestir de Montserrat: Germinàbit ( dels antics escolans ) i Serra d'Or ( dels treballadors del monestir ). L'any 1.959 les dues publicacions es fusionaren per crear la revista Serra d'Or. El número 1 de la segona època de la revista es publicà aquell mes d'octubre.
El petit Eucologi dels Germans tingué la gosadia de publicar-se l'any 1.941, dos anys després del final de la Guerra Civil, quan la repressió a la nostra llengua era més dura...

 
Si a les primeres disset pàgines de la primera part del  llibre el protagonisme és pel català, per les quatre últimes l'idioma emprat és el llatí. A les altres vint-i-tres pàgines de la segona part de l'eucologi l'estructura de les pàgines ens presenta a la meitat esquerra el text en llatí i a la dreta en castellà com podeu veure a l'anterior imatge.
L'Eucologi dels Germans, una publicació atrevida del 1.941...
Atentament.
Senyor i

diumenge, 14 de maig de 2017

Cases singulars de Lleida (1).

La situació estratègica de la capital de Ponent l'ha fet protagonista d'una colla de guerres per conquerir-la que han malmès bona part del seu patrimoni. Penseu que després del 1.707 s'amplià i perfeccionà la ciutadella del Turó,que s'havia començat durant la Guerra dels Segadors, destruint els pocs edificis encara existents excepte la Seu Vella i el Castell del Rei. Fins i tot Felip V signà el 5 de juliol del 1.746 l'ordre d'enderrocament de la Seu Vella, que no es produí per la mort del monarca...
Malgrat tot els lleidatans intentem presumir de les nostres joies arquitectòniques més importants com la Seu Vella, les esglésies de  Sant Martí i Sant Llorenç, l'antic Hospital de Santa Maria o el Palau de la Paeria; no hem d'oblidar les nostres cases singulars. Avui comencem una passejada tranquil·la per gaudir-ne anant a la cantonada de les avingudes de Blondel i de Catalunya on ens espera la Casa Baró coneguda popularment com la Vinícola


Després de la restauració, els seus esgrafiats geomètrics es mostren orgullosos als vianants que l'observen . Aquest edifici modernista, construït l'any 1.921, és obra de l'arquitecte lleidatà Joan Bergós i Massó (1.894-1.974) que fou un bon amic d'Antoni Gaudí que l'influí en la seva obra arquitectònica.


Aquest arquitecte, pintor i escriptor col·laborà amb Gaudí en la construcció de la Sagrada Família. Però tornem a la casa Baró, encomanada pel baró d'Alpicat Salvador Ortiz per dominar el xamfrà.


La denominació popular de la Vinícola prové del celler que s'instal·là als baixos de la casa que tenia aquest nom. Arquitectònicament cal situar-la en el modernisme tardà. L'edifici de quatre plantes ens regala una sèrie de tribunes i balcons acompanyats de les línies ondulades de les finestres. Però el que més fascina al passejant són els seus esgrafiats romboïdals. A la cantonada amb el carrer la Paloma, com podeu observar a la propera fotografia de detall, l'esgrafiat és diferent.


Les llindes ondulades de portes i finestres fan que veiem el moviment de les ones del mar a la Terra Ferma. A la fotografia següent podeu gaudir de l'onatge de la porta d'entrada...


Els ocres dels seus esgrafiats cobreixen les quatre plantes de l'edifici. Els baixos de la Vinícola estan folrats  de pedra.


Quan es rehabilità l'edifici als soterranis aparegueren restes de l'antic Portal de Sant Antoni del segle XVII, una de les portes d'entrada a la ciutat que s'amplià al fer la nova muralla.


A la part superior de la casa Baró, com podeu apreciar a la fotografia anterior, una sèrie de mènsules suporten la cornisa superior. En aquesta part de l'edifici els esgrafiats són diferents.
Deixem la Vinícola per continuar passejant per l'avinguda de Blondel pocs metres, penseu que cal anar del número 100 al 92 on ens espera, amagada entre la frondositat dels arbres de l'avinguda, la casa de la família del poeta Magí Morera i Galícia.
Atentament.
Senyor i

dimecres, 10 de maig de 2017

Tres fragments de hanukkiyyà...

Al juny de l'any passat a les entrades "Al carrer pergaminers (1)" i "Al carrer pergaminers (i 2)" tinguérem la sort de passejar per les excavacions de l'antiga cuirassa, el call de la ciutat, arrasada durant la Guerra de Successió. Penseu que al segle XIII hi vivien 5.000 persones, un 10% dels habitants de la ciutat. 


Us comentava que havien aparegut fragments de tres hanukkiyyà, el canelobre de nou braços que els jueus utilitzen a la "Festa de les llums" o "Festa de la Dedicació" coneguda com Hanukkà.
Del febrer del 2.016 al gener del 2.017 l'exposició itinerant "Ramon Llull i l'encontre de cultures" recorregué Tarragona, Barcelona, Vic, Lleida i Brussel·les. Al visitar-la a la nostra petita ciutat en la que s'aturà el setembre i octubre, vaig poder observar per primera vegada aquests petits fragments.


L'exposició recordava el 700 aniversari de la seva mort i era un recorregut per la vida i obra del pensador mallorquí. Llull fou un convençut partidari del diàleg intercultural en uns temps en els que els conflictes i l'intercanvi comercial dominaven la Mediterrània. 


S'exposava el seu testament, datat a Palma el 26 d'abril de 1.313, un pergamí que es conserva a l'Arxiu Històric de Vilassar de Dalt al fons de pergamins de l'Arxiu dels Marquesos de Santa Maria de Barberà.


De la voluntat de Ramon Llull (1.232-1.316) d'apropar-se al món musulmà i jueu a l'edat mitjana n'hem de prendre nota... Llull coneixia la fe judaica com demostrà en una de les seves primeres obres "Llibre del gentil e dels tres savis" (1.274-1.276), en la que tres experts, un jueu, un cristià i un musulmà tenen un diàleg teològic en el que ressalta els aspectes comuns de les tres religions monoteistes. L'any 1.299 el rei Jaume II  d'Aragó li atorgà un permís especial per predicar en totes les sinagogues dels seus dominis.
En una de les vitrines s'exposen sis senzilles peces de l'enigmàtic call lleidatà. A més a més dels tres fragments de hanukkiyyà, un plat de la segona meitat del segle XIII, una escudella de la primera meitat del XIV, i un fragment de tenalla andalusina de la primera meitat del XIII.

 
La documentació ubicava perfectament el barri jueu i el situava per sobre de l'actual carrer Major, a la zona on hi havia l'antic Seminari. L'any 2.015 el Servei d'Arqueologia de la Paeria per primera vegada va poder treballar en aquest espai, i les troballes han confirmat el que explicaven els documents.


A les fotografies anterior i la següent podeu veure un dels fragments de hanukkiyyà del segle XIV procedent de les excavacions del call jueu lleidatà. És de ceràmica decorada amb vernís blanc.


A la festa del Hanukkà, la família i els amics es reuneixen al capvespre per encendre les espelmes durant vuit dies. Cada dia n'encenen una de manera que als vuit dies, els que dura la festa, les espelmes del hanukkiyyà, canelobre de nou braços, estan totes enceses. La novena espelma, anomenada xamaix, s'utilitza per encendre les altres.


Les fotografies anterior i posterior ens ensenyen el fragment del segon hanukkiyyà, aquest de ceràmica decorada amb vernís de color mel.


Abans d'encendre les espelmes es reciten dues benediccions i després es mengen diferents dolços com els sufganiot ( bunyols) i les latkes ( coques de patata fregida), també s'escolta música. La festa comença el dia 25 del mes de kislev i acaba el 2 del mes de tevet. Més o menys coincideix amb el nostre Nadal. 


El tercer fragment de hanukkiyyà lleidatà, també de ceràmica, està decorat amb vernís verd. La festa del Hanukkà és molt important per als nens. 

  
Si cliqueu en el proper enllaç podreu veure la festa del desembre del 2014 organitzada pel Patronat Call de Girona: Encesa de llums de Hanukkà.
Fa set-cents anys de la mort de Ramon Llull i els seu desig, buscar el que uneix a les tres cultures, encara és una entelèquia...
Atentament. 
Senyor i 

dissabte, 6 de maig de 2017

Al turó de la Sabika ( i 5 ).

Després de donar un cop d'ull al Palacio de los Leones, la millor de les joies arquitectòniques de la ciutat palatina, amb el conegudíssim pati i les sales de los Abencerrajes i de los Reyes, sortim de l'Alhambra per gaudir del Paseo de las Torres que ens portarà al Palacio del Generalife.


En aquest passeig que ressegueix la muralla trobarem diferents torres, la de la fotografia anterior és la Torre de las Infantas, la millor conservada. Si ens girem, sembla que les torres del passeig ens observin en la nostra descoberta. Al fons de la propera fotografia tenim la Torre de los Picos, de finals del segle XIV, una torre de tres pisos el nom de la qual ve dels merlets acabats amb piràmides de maó. La més propera a vosaltres és la Torre del Cadí, que al segle XVI s'anomenava del Preso i als segles  XVII i XVIII del paso de la Zorra.


Al costat de la muralla, i vigilats per les torres del passeig, uns endreçats horts ens acompanyen mentre ens apropem al final de la nostra visita virtual, el Palacio del Generalife. La Torre de las Infantas sembla un hortolà gegantí...


Deixem el Paseo de las Torres per entrar al Palacio del Generalife, construït a finals del segle XIII per Muhammad II, el segon soldà de la dinastia nassarita, on ens espera el Patio de la Acequia, un pati interior enjardinat típic dels habitatges nobles granadins. 


De forma rectangular i seguint l'esquema àrab de pati quadripartit (Char-Bagh) d'origen persa. Tenen gran protagonisme la vegetació i les dues fileres de sortidors del segle XIX que flanquegen la séquia i creuen els seus dolls d'aigua. Al fons de la fotografia anterior tenim l'entrada al Mirador de Ismaïl que fou l'única obertura original a l'exterior del Patio de la Acequia.


Si ens apropem, des de la porta de triple arc podem veure com la finestra del fons del mirador ens regala unes vistes excel·lents de l'Albaicín. Però abans d'entrar no oblideu aturar-vos per mirar i admirar la sebka que decora la galeria nord, tot un tresor decoratiu de l'art islàmic.


El mirador conserva una rica decoració de guixeries de l'època del soldà Ismaïl I de la dinastia nassarita de Granada que governà del 1.314 al 1.335. Algunes d'aquestes guixeries es superposen a altres de l'època de Muhammad III. El regal visual de les finestres baixes del mirador és fascinant.


Sortint del mirador i tornant al Patio de la Acequia, podem contemplar el pòrtic del pavelló sud, mentre el so els dolls d'aigua ens acompanya en aquesta recerca de la bellesa.


Marxant del Palacio del Generalife sembla que l'Alhambra, majestuosa, està trista intuint el final de la nostra visita. Contemplar-la en silenci ens deixa un record difícil d'oblidar.


A la dreta de l'Alhambra al centre de la fotografia següent, la ciutat de Granada, i a la seva dreta el barri de l'Albaicín que conserva l'estructura i aspecte que tenia a l'època musulmana medieval. 


No deixeu de visitar Granada, una ciutat imprescindible, i entendreu perfectament el que explica la llegenda de Boabdil. Quan tingué que marxar de la ciutat Muhammad XII darrer rei musulmà de Granada, conegut pels cristians com Boabdil, camí de Las Alpujarras; a l'arribar a la part alta d'un turó va girar-se per veure la seva ciutat per última vegada i va plorar...
Vosaltres també plorareu al marxar de Granada.
Atentament.
Senyor i