dimecres, 18 de gener de 2017

Pianos i pianos al carrer Major...

El passat estiu no vaig anunciar-vos, afortunadament, el tancament de cap de les poques botigues centenàries de la nostra petita ciutat. Recordeu que els dos estius anteriors ens digueren adéu  l'Antiga Casa Ingles ( 2.015) i la llibreria Fregola ( 2014); la primera després de 141 anys oberta al mateix local i la llibreria quan feia 102 anys. L'any 2.15 també es traslladà al barri de Cappont la farmàcia Pons que des del 1.908 estava al carrer Major. En poc temps, del nostre eix comercial, han desaparegut tres de les botigues centenàries de Lleida. 
Avui torno a una de les vuit joies del comerç lleidatà que us vaig presentar a l'entrada "Un aparador molt musical" del març del 2.008.


L'any 2.013 dues entrades parlaven de Casa Guarro, a la del març "Com eren les nostres botigues centenàries" una fotografia del llibre editat pel diari La Mañana "Crònica del Comerç a Lleida 1.938-2.008", ens mostrava la botiga quan estava al número 66 del carrer Cavallers, en la que sota el balcó es llegeix: Instruments, Pianos, Música. 


Al mes d'abril a l'entrada "La visita ( i 4 )"  el Joan Guarro, amb el mateix nom i cognom que el seu besavi que fundà la botiga l'any 1.883, ens ensenyà molt gentilment el seu establiment, fent-mos fins i tot una petita demostració de la seva passió per la música que podeu recordar clicant l'enllaç anterior. 


L'any 1.860 els germans Guarro començaren a fabricar pianos a Barcelona. El pianos Guarro eren de molta qualitat, reconeguts i premiats. El Joan, quarta generació de la família musical, ja no fabrica pianos però si pugeu a la quarta plana de la casa us quedareu bocabadats...


A les visites anteriors hi havia pocs teclats exposats, avui que vull ensenyar-vos els pianos de la quarta planta. Només entrar a Casa Guarro el teclats sembla que ens donin la benvinguda.


Abans d'agafar l'ascensor que ens permetrà donar un cop d'ull a una colla de pianos Yamaha, no puc estar-me d'admirar altra vegada el magnífic sostre de guix de finals del segle XIX.


Només sortir de l'ascensor quedo molt sorprès del tresor que el Joan té a la plata més alta de Casa Guarro. En una tauleta de vidre, sembla que un "cirurgià musical" ens mostri les parts vitals dels pianos Yamaha...


Un piano digital Yamaha Clavinova ens mira  fixament mentre el Joan m'explica que a les altres tres plantes hi té el magatzem i també està preparant un espai per bateries.


A la primera botiga, la del carrer Cavallers, a més a més d'instruments i accessoris musicals, es venien  altres productes sense cap relació amb el món de la música, fet que era comú en aquells anys. Mireu les ampolles que hi ha a l'aparador a la segona fotografia de l'entrada d'avui...


Durant aquests 133 anys, la família Guarro han venut tota mena d'instruments, accessoris i partitures. Si parlem de pianos s'ha passat de les pianoles que funcionaven amb rotlles de paper, als pianos digitals.


Si remeneu en el proper enllaç podreu consultar els Fabricantes de pianos en España des de 1.850 a l'actualitat. Aneu baixant fins que a la columna esquerra, on hi ha les marques, trobareu moltes dades dels germans Guarro.


Gràcies Joan Guarro per tornar-me a obrir les portes de casa teva. I gràcies també a les pastisseries Monrabà i Torres, la llibreria Casas, robes Josa & Gassó, joieria Lavaquial i farmàcia Aragonés per dignificar l'ofici de botiguer i no permetre que el nostre eix comercial s'ompli de franquícies...
Atentament.
Senyor i

dissabte, 14 de gener de 2017

El Corral del Carbón.

A l'última entrada dedicada a la bella ciutat de Granada veiem el Mirador de San Nicolás fotografiat des de l'Alhambra. Us anunciava que passejaríem virtualment mentre marxàvem de l'Albaicín pels seus màgics carrers i cases fins al costat de la catedral per visitar el Corral del Carbón. Podeu veure aquesta zona de la ciutat en la propera fotografia feta també des de l'Alhambra, concretament des de la Torre de la Vela.


Entre la  Catedral de Granada al centre de la imatge i la Iglesia del Sagrario a l'esquerra, podeu apreciar les cresteries i pinacles d'un edifici més clar; és la Capilla Real. En aquesta capella de finals del gòtic, acabada l'any 1.517, hi ha enterrats Reis Catòlics, la seva filla Juana I de Castilla "la Loca", i el seu espòs Felipe I "el Hermoso"
Al sortir de l'Albaicín arribem a la plaza Nueva, que podeu veure a la fotografia anterior amb tendals blancs, i continuem pel carrer de los Reyes Católicos, fins arribar a la calle oficios. Adossada a la Capilla Real trobem la Lonja de los Mercaderes.


Aquesta llotja fou construïda entre 1.518 i 1.522 per ordre del Capítol de la Catedral amb l'objectiu d'acollir usos comercials i financers. El disseny d'aquest edifici d'estil renaixement, és conseqüència d'un enfrontament entre la Capilla Real i l'Ajuntament. La planta baixa es reservà a la llotja de Mercaders i l'alta servia d'annex a la Capilla Real.


Deixem la Lonja de los Mercaderes i agafem el carrer Estribo, just davant de la Capilla Real; creuem el carrer Reyes Católicos per anar al carrer Mariana Pineda on ens espera el nostre objectiu d'avui: el Corral del Carbón d'estil nassarita, construït l'any 1.336 que fou Alhóndiga Nueva. És l'edifici més antic que ens deixaren els àrabs i l'alfòndec ( alhóndiga ) millor conservat de la península. l'única de les tres que existiren a la Granada nassarita que s'ha conservat. La portada decorada amb belles guixeries i presidida per un gran arc de ferradura apuntat i decorat amb un arrabà, ens convida a entrar...


A l'espai cobert anterior a la porta allindada, podem observar una volta de mocàrabs amb restes de policromia, i dues finestres geminades


El Corral del Carbón, edificat per Yusuf I en plena època nassarita, servia de magatzem de mercaderies per vendre-les allà mateix, a més a més d'albergar als mercaders que passaven per Granada per aprofitar el negoci que suposava l'últim regne musulmà de la península ibèrica. Un pati quadrat al que miren tres pisos amb galeries, ens dóna la benvinguda.


Molt auster, amb pilars de pedra, sabates de fusta treballades que suporten les bigues  i el maó vist, aquest edifici fou declarat Monumento Hitórico-Artístico Nacional l'any 1.918, però va estar amenaçat d'enderroc fins que el comprà l'Estat l'any 1.933. S'encarregà de la seva restauració l'arquitecte-restaurador i arqueòleg Leopoldo Torres Balbás.


A les estances superiors s'allotjaven els mercaders i a la planta baixa hi havia els magatzems i les cavallerisses. Després de las Capitulaciones de Santa Fe del 17 d'abril de 1.492, els Reis Catòlics cediren l'ús d'aquest edifici a un criat anomenat Sancho de Arana que continuà utilitzant-lo d'hostatgeria. Fou Corral de Comedias entre 1.531 i 1.593, i al segle XVIII el seu ús era de casa de vecinos els baixos de la la qual foren magatzem de carbó, origen del nom actual de l'edifici. Al centre del pati hi ha una pica de pedra amb dues canelles.


Actualment hi ha una oficina de turisme, l'oficina de la Orquesta Ciudad de Granada i una llibreria. Al pati s'organitzen concerts i actuacions.
Sortim del Corral del Carbón per tornar a la Plaza Nueva on enfilarem la Cuesta Gomerez que ens portarà a l'Alhambra...
Atentament.
Senyor i

dimarts, 10 de gener de 2017

Assaborint el castell de Concabella ( 2 ).

Després de resseguir el perímetre gairebé quadrat del castell i fixar-nos en les seves torres ( una amb gàbia i llegenda ), finestres renaixentistes, arcs fets a partir  dels merlets, troneres, espitlleres i la porta principal amb arc de mig punt amb grans dovelles entrem al seu interior en el que no queda gairebé cap element arquitectònic de la seva dilatada història que començà al segle XI. Avui el castell de Concabella és un equipament cultural i de serveis públic totalment reformat i distribuït en una colla d'espais: Centre d'Interpretació dels Castells del Sió, Centre d'Interpretació dels Secans de Lleida, Espai Pedrolo, Espais de Memòria de la Guerra Civil, Sala d'Actes, Sala d'audiovisuals i taller educatiu, Torre Major amb mirador i espitlleres i Sala d'exposicions Manuel de Pedrolo. A més a més hi ha oficines de gestió municipal i el consultori mèdic. 
Avui començarem per un dels tres espais d'interpretació del patrimoni: El Centre d'Interpretació del Castells del Sió.


Pujar a la planta superior del castell i visitar aquest Centre d'Interpretació ens permet passejar per la història agitada que visqué la riba del Sió a partir de l'expansió dels comtats catalans en aquesta zona de la Marca Superior, la divisió administrativa i militar al nord-est d'al-Àndalus. 


L'espai ens parla d'aquest territori al llarg dels segles X, XI i XII, una zona de frontera i trobada entre el món cristià i el musulmà. Comencem la visita amb les explicacions de l'organització del territori andalusí al segle XI.


El Centre ens permet veure l'evolució des de l'època feudal fins a l'edat moderna del món feudal, la vida al voltant del castell, i l'estructura, funcions i tècniques constructives dels castells. El castell determinava les relacions entre els senyors i els vassalls. El castlà era el representant del senyor feudal i s'encarregava de negociar amb els cavallers.  


El Centre d'Interpretació ens ajuda a entendre també l'evolució dels castells des dels seus inicis com torres de guaite i defensa, a castells, cases fortes i castells.palau. Molts d'ells fins al segle XIX van continuar habitats. Les Corts de Cadis, el dia 1 de juliol del 1.811, decretaren l'abolició dels senyorius a l'estat espanyol.


El decret acabava amb el vassallatge, les prestacions personals del senyor i els senyorius jurisdiccionals per convertir-los en propietats privades. Ferran II d'Espanya abolí el decret, però governs posteriors tornaren a fer decrets similars d'abolició els anys 1.823 i 1.837.


En la fotografia anterior podeu veure darrere del plafó explicatiu amb una gran fotografia del Castell de Montcortès, construït al segle XI però molt modificat al segle XV, els petits arcs construïts a partir dels antics merlets de la façana oest del Castell de Concabella.
Una sèrie de maquetes ens facilita la comprensió de les tècniques constructives de l'època. La propera fotografia explica clarament com van fer l'arrebossat de la torre de guaita de Vallferosa, de trenta-tres metres d'alçada, construïda l'any 970...


La tècnica anomenada opus spicatum, del llatí forma d'espiga, s'emprà en temps dels romans i medievals. També s'aplicà en construccions rurals del segles XVI al XVIII. La pedra tallada es col·locava en forma d'espiga com podeu veure a la fotografia de la maqueta.
Al costat hi ha un petit espai on podeu veure un audiovisual que explica com era la vida al castell.
Deixem el Centre d'Interpretació dels Castells del Sió i anem a la segona planta per visitar l'Espai Pedrolo.
Atentament.
Senyor i

divendres, 6 de gener de 2017

Un cop d'ull a Cal Trepat ( 6 ).

Després de donar un cop d'ull a la nau 5 que acull la secció de tallers amb el seu al·lucinant embarrat, s'acaba la visita a l'espai museïtzat de la fàbrica de maquinària agrícola J.Trepat de Tàrrega. Però ja vaig explicar-vos que gràcies a la gentilesa de Roser Miarnau Pomés, tècnica del museu, podrem continuar el nostre passeig virtual per la resta de naus que, per seguretat, no són visitables. Al demanar-li la possibilitat de fotografiar-es la Roser va penjar al facebook del museu fotografies de les naus 6 a la 18 i m'autoritzà a publicar-les. La fotografia de la nau 19 és d'Oriol Saula Briansó a qui també li semblà molt bé que us la mostri.
Avui coneixerem les naus 6, 7, 8 i 9 amb el suport de les fotografies penjades per la Roser el dia 13 de maig del 2.016 al facebboc del museu de la mecanització agrària Cal Trepat.
La informació general  i la concreta de cada nau és del llibre Fàbrica de maquinària agrícola J.Trepat de Tàrrega de Jaume Espinagosa Marsà  que vaig recomanar-vos al març del 2.009 a l'entrada "Cal Trepat".


A la nau 6, en la que  hi ha la secció de tallants, la meitat de les màquines estaven accionades per l'embarrat de la nau 5. Màquines com una cisalla anglesa, dues premses excèntriques per tallar xapa i ferro, una màquina de foradar, una màquina de dentar tallants, una premsa manual... Entrant a la nau, a la dreta, hi havia les primeres oficines de Cal Trepat.


En aquestes oficines hi treballaven Josep Trepat Galceran ( 1.881 - 1.973 ), l'amo, i set empleats. A la propera fotografia podeu veure a l'esquerra, al fons, la nau.


A les tres properes naus: set, vuit i nou, que visitarem avui, hi havia la secció de muntatge de les màquines segadores.
A la nau 7 trobem el taller de soldadura elèctrica de fil continu i robotització. Cal Trepat revolucionà les feines del camp al ser la primera de tota Espanya que fabricà l'any 1.929 la dalladora per a segar farratge.


També va ser la primera, l'any 1.955, en canviar les rodes de ferro de les màquines amb les que els pagesos treballaven al camp per rodes amb pneumàtics.


L'any 1.960 va sortir de la fàbrica la primera segadora d'alfals per treballar amb un tractor i no amb la mula. Estava clar que calia adaptar-se a la gran revolució que suposà canviar de la tracció animal a la motoritzada.


Cal Trepat va intentar adaptar-se a aquest gran canvi i fabricà diferents màquines dissenyades per treballar amb els tractors com adobadores, rampills, premses, segadores sense rodes...., però amb la mecanització del camp començà la decadència de la fàbrica targarina.


La nau 8 estava especialitzada en fer forats a les peces que fabricava utilitzant vuit màquines de foradar, dues rebladores que unien peces mitjançant reblons i una màquina de llimar.


A la propera fotografia podeu veure la cabina de l'encarregar de la nau vuit, anant a l'esquerra i al fons hi ha les escales que porten a les dues calderes de la calefacció de tota la fàbrica.


A l'última de les tres naus de la secció de màquines segadores, la nau 9, trobem la cadena de muntatge de les màquines segadores.


Era una cadena de muntatge manual, al fons de la qual hi havia la secció de forjadors. La fotografia següent ens mostra aquesta cadena de muntatge.


A la propera i última entrada dedicada a Cal Trepat acabarem la visita a les naus no museïtzades anant de de la nau 10 amb la secció d'estampació i calibratge, a la nau 19 que era el magatzem de les màquines acabades.
Atentament.
Senyor i

dimarts, 3 de gener de 2017

On viu el Gegant del Pi?

Al mes de maig entràrem virtualment al taller d'escultura Casserras de Solsona emocionats per la bona notícia de la seva continuïtat. Després de la mort del Manelet, magnífic constructor de gegants, trobar-hi treballant il·lusionades a la Teresa ( filla ) i a la Teresa ( dona ) de Manel Casserras i Solé ( Manelet ), suposà pel món geganter una gran alegria. Durant la visita al taller ens sorprengué la presència  del gegantó Mustafà Petit del Pi, construït l'any 2.014 pel Manelet, una rèplica del Gegant del Pi, de 2,10 metres d'alçària i 12 quilograms de pes pensat perquè el portin nens i nenes...


Avui us proposo viatjar de la Catalunya Central a la capital del nostre petit país, Barcelona, concretament a l'església de Santa Maria del Pi per descobrir on viu el Gegant del Pi...
Ubicada a la plaça del Pi del Barri Gòtic, al districte de Ciutat Vella, aquesta església d'estil gòtic català es començà a edificar l'any 1.321 i al 1.391 acabaren les obres. La seva impressionant rosassa de dotze braços fou destruïda  en l'incendi de 1.936.


L'any 1.943 fou reconstruïda per l'arquitecte modernista Josep Maria Jujol i Giribet basant-se en antigues fotografies i en un estudi detallat de les rosasses dels monestirs de Pedralbes i de Sant Cugat.
Entenc que us pregunteu la relació entre aquesta església, el Gegant del Pi i Solsona, una mica de paciència i aviat sabreu el perquè quan entrem per la porta principal del temple...


Al timpà, una magnífica escultura gòtica de la mare de Deu amb el Nen era la protagonista. Si la voleu veure està a l'interior de l'església per protegir-la de les condicions de l'exterior que l'estaven degradant. El que si podeu observar a la llinda, és la sèrie de bustos de Maria entre apòstols. Documentada des del 987, diu la tradició que ja existia una capella al segle V. L'església és d'una sola nau de 54 metres de longitud, 17,50 d'amplada i 27 d'alçada.


Tornem al Gegant del Pi i concretament a l'Associació d'Amics dels Gegants del Pi, associació sense ànim de lucre que custodia, manté i difon les diferents figures festives de la Basílica de Santa Maria del Pi, que tenen els seus orígens al segle XVII. Actualment custodien : els Gegants del Pi ( Mustafà i Elisenda ), els Gegants Petits del Pi ( Oriol i Laia ), el gegantó Perot Lo Lladre, la Mulassa de Barcelona, el lleó de Barcelona, i els capgrossos del Pi. Aquestes figures festives les podeu veure a la Casa dels Entremesos a la plaça dels Beats número 2, prop del Palau de la Música.
Entenc que no veieu la relació entre el taller d'escultura Casserras , l'església de Santa Maria del Pi i la Casa dels Entremesos...
Manel Casserras i Boix, pare del Manelet, va restaurar als Gegants del Pi del juny de 1.959 al juny de 1.960; i ens construí una còpia els anys 1.985 i 1.986 per fer-los més lleugers i preservar els originals del desgast de participar en diferents festes populars. Manel Casserras i Solé ( Manelet ) va fer una còpia dels Gegants Petits del Pi l'any 1.997. El seu pare els havia restaurat l'any 1.960.
Els que veieu a la Casa dels Entremesos i que participen a les festes populars, són còpies dels antics Gegants del Pi. Per veure els originals, acabem d'entrar a l'església de Santa Maria del Pi i a la dreta...


Només entrar per la porta principal, la de sota la magnífica rosassa, veureu els Gegants del Pi i els Gegants Petits del Pi guardats en una vitrina gegantina. La primera referència documental dels Gegants del Pi ( Mustafà i Elisenda ) data de 1.601, any que van participar en la canonització de Sant Raimon de Penyafort a Barcelona. 


Els Gegants Petits del Pi són del 1.780, quan la parròquia de Santa Maria del Pi decidí crear-los just l'any en el que el rei Carlos III restringí i prohibí la imatgeria festiva. El fet està documentat al llibre de comptes de l'Obra del Pi...
L'any 1.870, els Gegants de Pi i els Gegants Petits del Pi, són desats en caixes, això els salvà de ser destruïts durant la Setmana Tràgica i l'any 1.936.
Si el gegant de Pi balla i balla, el Manel i el Manelet Casserras en són en bona  part responsables.
Atentament.
Senyor i

dissabte, 31 de desembre de 2016

Adéu a Cal Sastret...

Al novembre del 2.010 us ensenyava Cal Sastret d'Organyà, una de les botigues més antigues de l'Alt Urgell i potser de tota la província de Lleida. En aquell moment feia 140 anys que Francisco Betriu, casat amb Ramona Rocamora, fundà alimentació Sastret. Gairebé set anys després hi tornem però amb la tristesa de confirmar que no hi haurà una cinquena generació que continuï la feina de la senyora Teresa i el seu fill Decoroso. Avui la gent de Cal Sastret volien tancar la centenària botiga, però m'explica el Decoroso que encara li queda molt gènere als prestatges i que esperarà una miqueta...


Malgrat tot, el Decoroso ens ensenya molt satisfet, al costat de les seves bótes de vi, un misteriós objecte. Ja sabeu que una bóta és un recipient fet de fusta o pell destinat a contenir begudes alcohòliques. A la part superior esquerra de la fotografia anterior podeu veure les bótes de pell de Cal Sastret. Queden molt poques botigues al nostre país on trobar-les. Però tornem a centrar-nos en l'objecte que ens mostra el Decoroso...


El 24 de maig del 2.016 s'entregaren els XVI Premis Nacionals als Establiments Centenaris. Cal Sastret fou un dels vint-i-set reconeguts per la seva trajectòria de més de cent anys al servei del públic.


En una de les bótes el Decoroso ha enganxat amb cel·lo una fotografia del diari en la que el podeu veure amb el Quim Masferrer que està aixecant un dels porrons de Cal Sastret. També hi té un petit muntatge fotogràfic on apareixen a dalt a l'esquerra ell i la seva mare mostrant el diploma i el guardó de la Generalitat.


Cal valorar la feina d'en Quim Masferrer i el seu equip ensenyant-mos el pobles de Catalunya de menys de mil habitants en el programa El Foraster. Si mireu el que dedicà a Organyà podreu "entrar" a Cal Sastret anant al minut disset a l'enllaç anterior.


Cap dels nebots del Decoroso continuarà el negoci, per això Cal Sastret s'apaga molt lentament. Aviat no en quedaran d'aquesta mena de petites botigues on trobaves "de tot".


La senyora Maria no és el primer reconeixement que rep de la mà  de tot un President de la Generalitat. A la part superior dreta de la fotografia anterior la podeu veure saludant a Jordi Pujol l'any 1.987 quan la botiga era més joveneta i només tenia 117 anyets...


Abans de marxar el Decoroso ens mostra orgullós, sobre el congelador de la botiga i acompanyats de revistes, refrescos i cerveses,  els dos premis que han reconegut la trajectòria de Cal Sastret, oberta el dia de Dijous Gras del 1.870 que era dia de Fira a Organyà .
Atentament.
Senyor i