dimarts, 19 de setembre de 2017

La Torre dels Vents (i 2).

Entre els anys 1.916 i 1.919 es va fer una petita restauració dirigida per Anastasios Orlandos, un dels grans arqueòlegs grecs. El primer Eforato Atenenc d'Antiguitats Clàssiques s'encarregà l'any 1.976 d'una segona restauració. L'any 2.015 la Torre dels Vents va ser altre cop restaurada.
Abans d'entrar-hi, mirarem i admirarem tres relleus més  del seu fris, començant per Lips, el vent del sud-oest representat per un noi que empeny la proa d'un vaixell dirigint-la al raig d'aire. 


El protagonista següent és Zephiros, un jove amb poca roba repartint flors. Aquesta suau brisa fructificadors que anuncia la primavera buda de l'oest.


Per acabar l'atenta mirada als relleus del fris de la torre octogonal ens fixarem en Apeliotis representat per un jove que porta fruits i blat al seu mantell. Es tracta d'un impetuós vent de tardor que bufa de l'est.


La Torre dels Vents, sorprenent construcció bimil·lenària, funcionà com estació meteorològica amb un rellotge d'aigua ( clepsidra ) al seu interior, els rellotges de sol al fris exterior, brúixola i un penell de bronze amb forma de tritó amb una vareta a la mà dreta que senyalava la direcció del vent ( avui desaparegut ). El proper dibuix és del blog de la Cátedra de Historia y Patrimonio Naval.


Font: Dibuix de J.Stuart i N.Revett del 1.762.

El rellotge hidràulic construït al segle I aC per Andronicus Cyrrhestes utilitzava l'aigua que arribava des  de la font que brollava al vessant nord del turó de l'Acròpolis i que es guardava al dipòsit. Aquest rellotge servia pels dies sense sol i per la nit i funcionava fent passar una determinada quantitat d'aigua d'un recipient a un altre a través d'un petit forat. A la propera fotografia podeu veure el camí que seguia l'aigua des del dipòsit, al forat.


A les clepsidres trobem dos o més recipients col·locats un sobre l'altre. El recipient superior té un foradet a la base per on l'aigua passa al de sota. A la paret interior d'aquest recipient hi ha unes marques que ens permeten veure el nivell de l'aigua, nivell que indica el pas del temps.


Les clepsidres tenen la dificultat de controlar amb la màxima exactitud la velocitat de caiguda de l'aigua, per això no són molt precises. Són un invent molt antic, penseu que aquest enginy es dissenyà fa tres mil anys a Mesopotàmia...
A la fotografia següent podeu veure l'interior de la coberta de la Torre dels Vents, feta també amb marbre.


Com podeu observar a la fotografia anterior i a la propera, de detall, a l'interior de cada angle de l'octògon hi ha una petita columna. Fixeu-vos que la planta passa d'octogonal a circular, eliminant els angles de la part superior amb la finalitat de fer la coberta cònica.


Deixem la Torre dels Vents per passejar pocs metres on ens espera una construcció impressionant edificada l'any 132 per l'emperador Adrià i coneguda com la Biblioteca d'Adrià.
Atentament.
Senyor i

divendres, 15 de setembre de 2017

A tocar del coronament...

En una construcció podem trobar uns elements arquitectònics que coronen o adornen la seva part superior. Aquests elements es coneixen amb el nom de coronament i cada estil arquitectònic ha emprat els seus: pinacles, cresteries, merlets, troneres, curculles, agulles, cimacis, florons,... 
En el nostre periple per les cases singulars de Lleida aixecant la mirada , els hem vist i els veurem en properes descobertes. Avui us proposo enfilar-nos al terrat d'una de les nostres joies modernistes per estar a tocar del coronament.


Es tracta de la Casa Melcior projectada l'any 1.910 per Francesc de Paula Morera i Gatell i que visitàrem virtualment el passat mes d'agost A la fotografia anterior podeu veure com destaquen els elements del coronament, cinc en la façana que dóna a l'avinguda de Blondel i tres a la façana que mira a la plaça de Sant Francesc - al més proper al carrer Major li falta un element-.


Vull agrair a la família propietària d'aquest magnífic edifici la seva amabilitat i les facilitats que m'han donat per fotografiar l'escala i el terrat de la Casa Melcior. Ja fa una colla d'anys que van instal·lar l'ascensor, però prefereixo pujar per l'escala de fusta, paviment  hidràulic i rajola de València que s'enfila i enfila...


Les peces de paviment hidràulic són molt petites, 10 X 10 centímetres, i han resistit perfectament els més de cent anys de gent pujant i baixant, encara que ja fa anys hi ha un ascensor. A la fotografia següent podeu veure un tram d'aquest paviment que trobem a cada planta on hi ha les portes dels diferents pisos.


Les portes dels diferents habitatges ens sorprenen amb els seus espiells, tiradors i picaportes modernistes, tot un regal per la mirada.


Actualment les plantes més altes i els àtics estan molt valorats, però abans quan no hi havia ascensors, el principal i els primer pis eren pels senyors. A les cases amb portes, com la Casa Melcior, aquest treballador vivia dalt de tot. La propera fotografia és de l'antic pis del porter.


L'últim tram d'escala que ens portarà al terrat, és diferent, continua la part de fusta dels graons però la ceràmica de València i el paviment hidràulic s'han substituït per rajola més senzilla.


Hem fet el cim! Només sortir al terrat ens espera l'edifici de l'Antiga Delegació d'Hisenda, del 1.928, obra de Ramon Argilés. Actualment acull la Regidoria d'Economia, Hisenda i Tecnologies de l'Ajuntament de Lleida.


Girant la mirada lleugerament a la dreta trobem l'església barroca de Sant Pere, que fou el temple del monestir de franciscans observants de Santa Maria de Jesús, començat a construir l'any 1.731.  Més a la dreta, el conegudíssim carrer Major.


Ja estem a tocar del coronament. Sembla que Francesc de Paula Morera i Gatell s'inspirà en les volutes i florons barrocs. Les volutes, com podeu veure a la segona fotografia de l'entrada d'avui, estan partides i al centre el protagonisme és pel floró. Al fons de la fotografia següent, entre el floró i la dreta de la voluta podeu veure la part superior de l'edifici de l'Antic Montepio construït entre 1.945 i 1.948 per Marià Gomà i José Rodríguez Mijares. Fou el primer "gratacel" de Lleida, amb les seves dotze plantes.


Si ens encarem cap a l'avinguda de Blondel, podeu veure a la dreta del coronament de la propera fotografia, la Plaça Blas Infante del Barri de Cappont i la canalització del riu Segre.


Recordeu que estem en un terrat, aquest és l'explicació dels ferros adossats a les volutes, que formaven part d'un estenedor. A l'esquerra de la fotografia següent podeu gaudir de la cúpula amb rajola vidriada groga i blava de l'Antiga Banca Llorenç, un edifici del 1.930 construït també per Ramon Argilés.


Al girar-me per marxar del terrat, em sorprèn la Seu Vella que, com sempre ens mira des del turó... Tot un referent imprescindible pels lleidatans.


Comencem a baixar per l'escala modernista i abans de marxar torno a agrair-li la descoberta. Però la ciutat ens espera per presumir de més edificis singulars.
Atentament.
Senyor i

dilluns, 11 de setembre de 2017

Bací de pisa...

El primer trimestre d'aquest any el Museu de Lleida ha augmentat la seva col·lecció amb peces procedents del Museu d'Art de Catalunya (MNAC) o comprades per la Generalitat. Al desembre es modificà la categoria del M:LL, passant a ser un dels set Museus d'Interès Nacional que hi ha a Catalunya.
El tres de març el conseller de Cultura presentà al museu lleidatà les cinc taules gòtiques de finals del segle XV procedents del retaule major de l'antiga església de sant Joan de Lleida, i el calvari romànic datat entre l'últim quart del segle XII i el primer del segle XIII procedent de Tragó de Noguera. Sis peces que els seguidors del blog veureu detalladament en properes entrades.


Avui donarem un cop d'ull a les peces de ceràmica lleidatana del segle XVII que la Generalitat adquirí a un col·leccionista de Sant Fruitós del Bages l'any 2.016 per 90.000 euros i que s'exposaren temporalment al Museu de Lleida abans d'anar al magatzem...


La col·lecció consta de vint-i-quatre peces, que a més a més dels dos pots d'apotecari de pisa blava de finals del segle XVII-inicis del XVIII de la fotografia anterior, està formada per: una safata de pisa blava, un pot d'apotecari, vuit plats fruiters, quatre plats petits set safates i un bací, tots policromats.


La col·lecció de Josep Iglesias Brucart es formà durant més de trenta anys de recerca. Els grans estudiosos de la ceràmica catalana, Andreu Batllori i Lluís Maria Llubià, l'any 1.949 parlaven per primera vegada de la possibilitat que a Lleida s'hagués fet pisa blava i policromada durant el segle XVII, hipòtesi que es confirmà quatre dècades després. En les excavacions trobaren moltes peces, material de rebuig i forns dels ceramistes.


A l'excavació del març de 1.986 al carrer sant Anastasi, carrer que acarona l'antic convent de santa Clara i molt a prop del Museu de Lleida, es documentà l'existència d'un taller de ceràmica. Les excavacions fetes entre 1.988 i 1.990 al Pati del Miqueló i les del carrer Obradors ( 2.003 - 2.005 ), encara aportaren més restes dels tallers dels ceramistes lleidatans. Ja al segle XV apareix documentada al carrer dels Escudellers ( actual carrer de Sant Anastasi ), la presència de tallers ceràmics. Recordeu que els escudellers eren els artesans que feien o venien escudelles, plats i altres peces de terrissa.


Les peces de pisa, ceràmica de pasta fina i porosa recoberta d'un vernís vitrificat transparent o opac, que feien ens ceramistes de la Lleida del segle XVII estaven destinats a servir de vaixella de taula. Dels forns d'aquests obradors van sortir: plats petits i mitjans, plates, fruiteres, escudelles, salers, gerretes, pots de farmàcia, canelobres, càntirs, i ... bacins de barber!
A la fotografia anterior sembla que a la vitrina estan exposades tres plates, però la peça de l'esquerra és un bací.


Les peces lleidatanes tenen una clara influència dels ceramistes de Barcelona, Muel, Talavera i de les ciutats italianes de Ligúria i Savona. El bací, de la segona meitat del segle XVII, és una de les peces més destacades de la pisa policromada lleidatana trobada; i està influenciada clarament per les produccions de la ciutat italiana de Savona. És l'únic bací de  barber de ceràmica documentat a Lleida.


A l'entrada "Alta peluquería" visitàrem virtualment el carrer Major de la Seu d'Urgell, concretament el número 28 on encara es pot veure un bací d'aram...


Aquesta mena de tassa gran, de metall o ceràmica, amb una esmotxadura semicircular a la vora en la que el client posava el coll; era usat pels barbers per humitejar i ensabonar la barba. El Quixot en portava un al cap com elm...


Al barri de sant Llorenç. on trobem el nostre estimat museu, fou un lloc en el que des de l'edat mitjana treballaven els ceramistes. Ara, al mateix barri, podeu veure algunes de les seves peces..
Atentament.
Senyor i

dijous, 7 de setembre de 2017

El Mercat Central d'Atenes (1).

El passat mes de juliol començàrem el nostre periple per la capital grega que, de moment, ens ha portat a la Biblioteca Nacional, al temple d'Hefest de l'àgora antiga, a l'església d'Agios Eleftherios al cor del barri de Plaka i a la Torre dels Vents de l'àgora romana. Avui us proposo tornar a l'avinguda Panepistimiou, on hi ha la Biblioteca Nacional. Aquesta avinguda uneix en sentit ascendent les dues places més importants d'Atenes: la plateia Syntagmatos i la plateia Omenia. L'avinguda que les uneix amb sentit descendent és la Stadiou. Un cop a la biblioteca creuem l'avinguda, seguim pel carrer Pesmazoglou, creuem l'altra avinguda i, aviat trobarem el nostre objectiu d'avui: el Mercat Central.


Al carrer Athinas trobem l'edifici neoclàssic construït l'any 1.875 que acull el mercat. Cotxes en doble fila, motos i més motos, bicicletes, gent.. ens fan adonar ràpidament de la gran activitat d'aquest mercat pel que cada dia passen unes trenta mil persones...


Com podeu veure a les dues fotografies anteriors, l'ala esquerra està rehabilitada, però a la de la dreta li cal urgentment una intervenció. Les dues fotografies també ens mostren com, malgrat la norma, l'ús del casc dels motoristes i els acompanyants és escàs.
Al carrer Evripídou trobem botigues d'espècies, herbes aromàtiques, te,... També hi ha dues carnisseries armènies.
Abans d'entrar al mercat una filera de cistells de canya sembla que ens donen la benvinguda.

  

A  molt pocs metres d'aquesta parada d'espècies trobem les primeres carnisseries. Penseu que al Mercat Central d'Atenes, conegut també com Dimotiky, Varvakios o Kentriki Agora, hi ha cent carnisseries; algunes són de nissagues familiars que porten un segle al mercat.


Tots els carnissers amb bata blanca, tots homes. Si teniu la pell molt fina alguna d'aquestes parades pot impressionar-vos.


La carn de corder és la gran protagonista, però moltes de les petites carnisseries estan especialitzades en la carn de porc.


Ala soterranis del mercat hi ha senzills restaurants on tastar la gastronomia popular de la ciutat. Algun d'ells són difícils de localitzar, poc o gens turístics, però plens de gent.


El millor que podeu fer és anar-hi a primera hora perquè sinó acabareu formiguejant entre les parades plenes de gent. Podeu visitar el mercat central entre les set del matí i les tres de la tarda.


La il·luminació amb bombetes de les parades, els animals penjats i  les olors donen a la visita un caire misteriós. Alguna parada no és gaire apta per a visitants molt susceptibles...


Si parlar de cent parades de carnisseria en un mercat ja deixa bocabadat, penseu que cent cinquanta són de peix. Les voleu veure?
Atentament.
Senyor i

diumenge, 3 de setembre de 2017

La Torre dels Vents (1).

Després de donar un cop d'ull al Temple d'Hefest situat a l'àgora antiga d'Atenes, vaig comentar-vos que passejaríem uns metres per anar a l'àgora romana on ens esperava la misteriosa Torre dels Vents. Només entrar a l'àgora romana, construïda sota dominació romana entre els anys 19 i 11 aC  durant el mandat d'August i ampliada per Adrià, ens dóna la benvinguda la porta d'Atenea Arquegetis. Atenea és la deessa de la saviesa, l'artesania, l'estratègia de la guerra i protectora de la ciutat d'Atenes. Aquesta porta amb quatre columnes dòriques de marbre pentèlic que suporten el frontó, fou erigida l'any 11aC. 


A la propera fotografia podeu veure, al fons i al centre, el nostre objectiu d'avui: la Torre dels Vents. A l'esquerra la coberta de la mesquita Fethiye Djami, recentment restaurada, construïda l'any 1.456 després de la conquesta otomana sobre les runes d'una basílica paleocristiana. 


Passejant plàcidament arribem a les restes de la plaça porticada amb columnata jònica doble. La Torre dels Vents construïda al segle I aC per Andronicus Cyrrhestes, arquitecte i astrònom macedoni , ja la tenim a tocar ...


Sobre una base amb tres graons, de planta octogonal, de gairebé tretze metres d'alçària, vuit de diàmetre, amb teulada cònica d'escassa pendent i de marbre pentèlic, aquest edifici bimil·lenari és la gran joia de l'àgora romana. A la fotografia següent podem veure darrere la Torre del Vents el turó coronat per l'Acròpolis.


A la Torre dels Vents hi ha vuit rellotges de sol i un rellotge d'aigua ( clepsidra ) a l'interior. També hi havia una brúixola i un penell, avui desaparegut, que era un tritó de bronze. Cada costat de l'octògon és de 3,20 metres i a la part superior hi ha un relleu que representa un vent. A la propera fotografia, a la dreta, podeu veure l'extrem d'un cilindre on hi havia el dipòsit d'aigua regulador de la clepsidra.


Al fris de la part superior, a cada cara de l'octògon hi ha un relleu que representa els vuit vents dominants a Atenes: Boreas, Kaikias, Apeliotis, Evros, Notos, Lips, Zephiros i Skirion. A la fotografia següent podeu veure a l'esquerra Kaikias ( vent del nord-est) un home vell amb túnica que porta un escut carregat amb calamarsa que llença; i a la dreta Boreas ( vent fred i violent del nord ) representat per un ancià  que bufa un caragol de mar per produir el soroll característic del vent .


El vent del sud-oest, que porta calor i pluja, el representa el relleu d'Evros, home madur que es cobreix amb el seu mantell. A la dreta podeu veure el gnòmon amb una boleta a l'extrem. Per llegir l'hora cal mirar l'ombra de la boleta sobre les línies horàries que podeu veure també a la dreta.


En més de dos mil anys d'història a la Torre dels Vents li ha tocat representar diferents papers. De les primeres funcions que incloïen el de temple d'Èol  passà al segle VI de la mà dels cristians a ser el baptisteri d'una església contigua. Amb l'ocupació turca li donaren  usos religiosos musulmans. Al segle XVIII fou  utilitzada pels dervixos fins que la van abandonat l'any 1.828. Amb el pas del temps estava parcialment coberta per la terra acumulada, i la Societat Grega d'Arqueologia la desenterrà entre 1.837 i 1.845.Des del 1.828 havia estat tancada, però l'any passat després d'una rehabilitació es pot tornar a visitar.
Hi voleu entrar?
Atentament.
Senyor i

dimecres, 30 d’agost de 2017

Hotel Sant Roc ( i 2 ).

Al final de la primera entrada dedicada a l'hotel Sant Roc us explicava que descobriríem qui fou l'Isidre Guitart i Sort, aquell nen de cal Galtanegra de l'Alsina d'Alinyà que es proposà construir un hotel a la plaça on havia passat moltes hores vigilant el ramat, esperant que tornés el pastor...
L'Isidre, l'any 1.911 creà una empresa d'autobusos quan l'Hispano Manresana tancà. Transports Galtanegra, amb els seus vehicles de color vermell donà servei a la Catalunya Central fins la dècada dels 80 del segle XX quan passà a mans de l'empresa ATSA.
A la propera fotografia podeu veure un autoòmnibus de la casa Hispano-Suiza de Transportes Galtanegra, a la placeta del Santuari del Miracle.


Font: Hotel Sant Roc de Solsona 75è aniversari ( 1.929-2.004 ). Angelina Rosas i Parera / Toni Guitart i Rosas.
L'Isidre no va poder gaudir de la inauguració de l'hotel Sant Roc el 16 d'agost de 1.929 perquè l'onze de gener d'aquell any moria a Solsona...  L'hotel des de la mort de l'Isidre ha estat propietat de membres de la família Guitart. El fundador de l'hotel va confiar la seva direcció a Domingo Boix i Ramonet. Aquesta nissaga familiar se n'encarregà fins que l'Enric Serra i Mayà es jubilà i l'hotel va tancar les portes per fer-ne una rehabilitació integral entre els anys 2.002 i 2.004.


Una restauració que, evidentment, respectà els elements modernistes com els tiradors de les portes per accedir a cada planta de l'hotel. Tiradors que podeu veure a la fotografia anterior i a la propera de detall.


Tot l'edifici s'articula a partir de l'escala senyorial de marbre de la que accedim als passadissos de cada planta que ens condueixen a les habitacions. La barana de forja amb les seves formes ondulades típiques del modernisme, és molt lleugera i ens dóna la benvinguda quan deixem la zona de recepció per accedir a l'escala.


Aquesta barana contrasta amb la que trobarem quan comencem a pujar l'escala, que és la que tenia l'hotel abans de la rehabilitació, molt més sòbria i de fusta.


L'ull de l'escala, un espai buit molt alt del que sembla caure una pluja de llum gràcies a una làmpada molt sorprenent...


És difícil resistir-se a la temptació de pujar tota l'escala i gaudir-ne. Al final hi ha premi, podeu veure gairebé a tocar l'ancoratge de l'original làmpada, la decoració amb blaus, i les finestres i la barana que coronen l'escala.


La distribució general de l'edifici, després de la restauració feta per Promocions Brixton 2.002 S.L respectà el projecte original. A la planta baixa hi ha el menjador principal i la recepció, amb més superfície. A més a més es va fer un menjador més petit on abans hi havia la cuina. La cuina i els magatzems actuals s'ubiquen en un edifici annex i al pati posterior.
Una vegada resoltes les patologies estructurals ( tèrmits als canyissos i a les bigues dels sostres ), es van restaurar tots els elements decoratius que estaven protegits durant la rehabilitació. A la fotografia següent podeu veure la decoració del sostre del menjador amb base de pa d'or.


De principis dels anys 30 del segle passat, la propera fotografia ens mostra un detall del menjador de primera classe. La fotografia és de l'Antoni Boix i Serra.


Font: Hotel Sant Roc de Solsona 75è aniversari ( 1.929-2.004 )
La cura amb la que s'ha fet la restauració ens permet gaudir plenament de les pintures murals que decoren el sostre del restaurant.


L'hotel Sant Roc tenia un parament impressionant format per les millors cases comercials del moment. El seu mobiliari, coberteria, cristalleria,.. eren tot un luxe. A la següent fotografia, també de l'Antoni Boix i Serra, podeu veure com era als primers anys 30 del segle passat, l'estança que dóna a la terrassa.


Font: Hotel Sant Roc de Solsona 75è aniversari ( 1.929-2.004 )
La gran rehabilitació es completa amb la instal·lació de dos ascensors, dos muntacàrregues i una escala d'emergències en el bloc annex adossat a la façana posterior. El plantejament arquitectònic d'aquest espai és totalment diferent a l'obra original, amb un acabat amb acer corten que amb l'envelliment contrasta amb el color de la façana.


Avui l'hotel Sant Roc és un establiment de quatre estrelles que disposa de vint-i-cinc habitacions i que pertany a un grup d'empreses especialitzades en la gestió d'hotels i hotels apartament de quatre i cinc estrelles als Alps i als Pirineus francesos.
A molts pocs metres de l'hotel tenim el nostre proper objectiu en aquest periple per la Solsona modernista: la farinera Moles.
Atentament.
Senyor i